Barrank.cat

Si dic que el raig de sol m’acarona un matí de ple hivern mentre m’estic dret al mig d’un camp i l’alè es fon a tocar del meu nas i escolto el bombeig del cor i em sembla que l’escena és la clara evidència que no sóc res més que un animal buscant la seguretat i el ben estar, potser un animal poderós, però un animal al cap i a la fi, què dic?

Em passejo ben d’hora al matí pel camp dels cigrons. Fa fred. El sol encara no hi toca de ple i veig una bona raconada gebrada. La terra és duríssima i sembla que les plantes plorin somortes, amb poca veu. Quedo amb les sabates ben molles. L’anomenat camp dels cigrons és un tros de secà al mig del bosc, enfilat a la muntanya, no arriba als cinc-cents metres d’alçada. Els pins i les alzines el protegeixen del vent. En fa poc, però quan bufa molesta, no aporta cap benefici. És un vent patós. La part més llarga del camp queda encarada a sud. Fa pendent a l’est, més pronunciada quan entres al camp que no pas a la seva part final, per dir-ho d’alguna manera. De cigrons fa anys que no se n’hi han collit, però el nom li ha quedat. Per la part més baixa del camp, per la vora, camino contant les passes. Quan arribo al final m’encaro i ja de pujada torno a contar passes. Per la part de dalt faig el mateix. Aquest és el cantó més llarg, el camp té forma de trapezi. És un tros que no s’ha deixat de banda i de tant en tant s’ha tingut cura de passar-hi uns estripadors o de llaurar-lo. Així doncs no sembla un camp descuidat. Té el seu encant, això segur. Conto les passes, apunto, m’aturo, observo l’entrada del sol, miro l’hora, rumio i bado. Ara cap aquí ara cap allà vaig voltant pel camp. M’agrada el lloc. És un espai retallat, ben definit, força llarg i suficientment ample per treballar-lo amb el tractor. Ben encarat. Envoltat de pins considerables, llargs i prims, i separat de la zona dels horts té la característica de camp peculiar, de lloc especial, diferent. una illa exòtica, particular. Caldria passar-hi un fil electrificat. Segur. El fet que es trobi rodejat de bosc i apartat de la casa el fa molt assequible per les bèsties, especialment pels senglars. Aquests cada vegada semblen més nombrosos, menys vergonyosos, més atrevits. L’estiu passat, una nit clara de poca són, de la gal·leria del mas estant m’entretenia escoltant - el veia vagament, el tràfec d’un porc mentre aprofitava el fruit magre d’unes tomateres que van ser ruixades amb química per equivocació. El pagès, un cop rostides les plantes, els hi va deixar fins ben entrat el setembre. De fet les va abandonar i encara hi serien si no ens haguéssim arremangat i haguéssim netejat tota la zona. No sé pas si al porc li van fer gaire profit aquelles tomates de mala mort, però va estar una bona estona paleian-t’hi. Ningú li feia nosa. És evident que de por no en tenia. Els caçadors antics expliquen que abans veien el senglar en comptades ocasions. Matar-ne un era tota una festa. Aconseguir-ho al primer dia, una proesa. Ara el porc senglar baixa a les fonts de la ciutat a beure i busca menjar pels contanidors de les urbanitzacions. Els caçadors n’estan tips de senglar. Ja el cacen, però s’hi avorreixen. A les carreteres cada dia hi ha més casos de cotxes xafats per topada de senglar. El senglar s’ha fet present, molt present. Si plantem qualsevol cosa al camp dels cigrons ens veurem obligats a posar-hi una protecció. D’altra manera tot aniria pel senglar. No vull pas vallar el camp. No. Vull electrificar-lo arran de terra. Un parell de fils a baixa i mitja alçada crec que seran suficients. El camp dels cigrons vull que sigui vinya. Plantat al bell mig del terreny, ara que el sol ja m’enlluerna, veig les regues, la distància entre ceps… veig les estaques que fermen les fileres. No hi ha res.
M’entre m’apunto les dimensions del camp dibuixant a la llibreta una figura mal atxurada que recorda la peça m’arriba silenciós en Narcís. Em surt del mig del bosc. Porta una bossa de plàstic. Deu haver anat a mirar si trobava algun fredolic. No m’ha sorprès tan la seva presència com que es deixés veure entrant al camp dels cigrons pel mig del bosc. No m’ha sorprès perquè feia estona que havia sentit soroll i girant el cap he vist enboscat el seu gos blanc. Un caçador sec i tacat d’orelles caigudes, brut i molt viu. Quan volta el gos volta en Narcís. Sovint a l’amo no el veus però veient el gos n’hi ha prou. Hi ha l’altre darrera. No falla. M’ha sorprès, doncs, que es deixés veure la cara. En Narcís és un desgraciat que malviu en una barraca d’obra amb el seu gos gràcies a la caritat de l’amo de la finca. Quan pot, beu. Menja del que arreplega pels horts i del que li donen al poble. No treballa però ajuda a fer feines diverses que li serveixen per fer algun caler i anar al bar. Fa el mateix mal que fan els ocells amb les cireres, els cargols amb els enciams, les llebres amb les pastenagues i els imbècils amb les pomes de vora la carretera. Sovint no és gaire. De bé no en fa cap. En Narcís deu tenir uns cinquanta anys. N’aparenta setanta. Bruteja. Et sol parlar animadament i sempre et ve, quan es deixa veure, a explicar algun embolic. Ho sap tot de la finca. Amb algun estiuejant o llogater de cap de setmana hi és amic. Hi té una certa confiança, vaja, s’hi parla per dir-ho més planer. Sol buscar alguna cosa, treure’n algun profit quan fa el pas d’acostar-s’hi. És la seva manera de pidolar. La gent li segueix la corrent una estona, aviat se’l treuen de sobre. No és una companyia agradable. De jove va ser un exaltat que solia anar davant a les manifestacions de finals del franquisme i de la transició. Alguna vegada va rebre més del compte per part de la policia. Aquest tipus d’accidents ajudaven a fer créixer la seva manera de plantar-se davant el personal. Era la seva màscara. Es feia el valent i es presentava a la societat més propera onejant la bandera de la lluita, el beure, el companyerisme, un punt de revolució amb tocs de bohèmia i poca cosa més. Si hagués fet una carrera de lletres i tingués un micròfon a mà seria dels que diuen que van ser a París durant aquell maig. No té estudis. No té ofici. A la llarga el van anar deixant de banda. El seu cap de tarambana només donava per la gresca i l’enfrontament. Si mai va tenir cap amic, aquest li va anar desapareixent. Tothom et coneix, ningú en vol saber res de tu. Aquest va ser tot el profit que en va treure dels seus suposats amics. En Narcís es va convertir en un home inútil. Un zero a l’esquerra i, a la llarga, un desplaçat i, encara més, un aprofitat que viu de la pena que fa. Anys enrere, déu o dotze, va tenir un ensurt. No crec pas que sigui l’últim. Una nit pujada d’alcohol dos energumens afincats a la zona de la granja ruïnosa, inútils com el mateix Narcís el van anar a trobar a la barraca on s’està. Van esbotzar la porta i li van clavar un enllevat al desgraciat que de poc no el maten. Els motius no se saben. Tampoc importen. Se’n va donar part a la guardia civil i els dos violents van ser jutjats i tancats uns mesos a presó. Llegint el retall del diari corresponent als fets que guarda l’amo de la finca vaig poder veure les inicials dels dos processats. Un va ser en Luis, és clar. L’altre el seu veí, l’Agustín. Un fenomen del que ja tindrem ocasió de parlar.
- Hi ha una fuita d’aigua anant cap a la granja. Ja fa dies que hi és- em deixa anar de bones a primeres.
- Ja ho sabem, Narcís.
- O, però és que es perd molta aigua.
- Ho pots arreglar tu?
- Qui? Jo? – i riu- No sóc pas jo que ho ha d’arreglar.
- Doncs si no ho pots arreglar, Narcís, no hi pateixis que ja has fet prou passant el parte.
I va passant davant meu parlant que no l’entenc. Avui encara li he fet prou cas. Normalment, digui el que em digui, no em sent la veu. Me’l miro. Li clavo la mirada i fuig. És una bèstia que l’han estovada. No té res, no pot oferir res. Per no tenir no té ni vergonya. Té una sola cosa: por. Els fils que plantarem no pararan a en Narcís. Ens caldrà un enginy més sofisticat per una bèstia tan esquerpa.
Parat acluco els ulls i m’encaro cap al sol. Noto l’escalfor reconfortant. No és la intel·ligència, tampoc el sentit comú, és l’instint el que em fa saber el que sóc.

Si dic que per un moment puc sentir el soroll de l’arada estripant la terra i que del mig de la boira m’apareixen dues bèsties lentíssimes, fantasmals, estirant l’eina amb el cap jup mentre el pagès que mena el conjunt em dedica un cop de cap alçant la barba què dic? Què dic si dic que la visió em provoca un calfred que em recorra tot el cos i em miro els meus companys per confirmar el fet i ja tot plegat s’ha perdut dins la blancor? Si dic que la boira vol jugar amb mi deixant-me viatjar en el temps i m’ensenya una postal d’abans d’ahir què dic?

Darrera el mas hi ha un camp important. Igual que el camp dels cigrons, aquest també té nom propi: és la Parellada. Amb en Joan de la Roca i l’Albert ens el mirem. El paisatge que tenim davant nostre sembla pintat. Fa un mes que la naturalesa ha quedat parada. Tot reposa i nosaltres tres som un autèntic destorb dins la postal. Aquesta setmana ha fet molta fred, tot i que ara mateix no ens sembla que sigui intensa. Per que quedi tot plegat més resseguit, més descaradament d’un bucòlic adormit es posa a nevar. El fet no ens molesta, ens anima, projectem amb més ganes encara. Els flocs perfectes, silenciosos, estètics que van baixant ràpidament queden fosos quan toquen a terra. Ens enfilem pel marge que divideix el camp gairabé pel mig. Així, enlairats, tenim una visió més àmplia del tros. El que veiem és un espectacle que ens deixa a tots tres amb la boca oberta. La senzillesa del moment és perfecte, d’una bellesa finíssima, delicada. Just arran de marge, tot seguint-lo hi passa un camí que arriba fins al final de la Parellada i va a trobar el camí que puja cap a les Oliveres, la masia veïna, i més enllà. Antigament la Parellada era propietat de les Oliveres. Va passar a la propietat de la Roca per un intercanvi. Resulta que a dins el mas de Les Oliveres hi havia un molí propietat de la Roca – els drets i les servituds relacionats amb l’aigua i el rec sempre han generat relacions complexes en el món agrícola, sovint renyimentes ancestrals. Les baralles per regar han estat tan o més importants com les baralles pels termes. Aquest fet incomodava a les propietats. La solució que es va trobar va ser la permuta del camp de la Parellada, que es toca amb els terrenys de la Roca, per el molí d’aigua ficat dins les Oliveres. Tothom hi va estar d’acord i així consta en els papers.
Un petit canvi a la Parellada que estem estudiant és variar el traçat del camí. Apartar-lo del marge i fer-lo passar per l’extrem superior, al límit del camp. La millora és considerable, l’ordre hi és més clar. Pren més sentit i s’aprofita millor el terreny. Ara mateix la Parellada és un camp descuidat. Els últims anys ha estat abandonat. Seria bo que el treballéssim i el perfiléssim. En aquest sentit hem trobat una sortida: el nostre tractor és petit, l’eina insuficient. Hem arribat a un acord amb un pagès de Castellar que el treballarà i el sembrarà d’userda, potser de blat de moro segons li convingui i a canvi passarà els estripadors per tots els camps i horts de la finca ara que hem fet les feines de rotobator i hem escampat fems de cavall i gallina.
El nom de Parellada em crida l’atenció. Ben aviat l’associo amb el nom del raïm blanc, delicat i pompós. La parellada és grossa, tardana, li agrada el clima més fred, és sensible a la sequera i a les malalties, de poca graduació. Quan parlem de vinya amb en Joan m’indica els llocs on ell recorda on hi havia plantats els últims ceps de la finca, però de ben segur n’hi havia a molts més llocs. Veient la Parellada i escoltant el seu nom no em costa gens de somiar amb un camp de ceps de raïm blanc, gros i rodó que antigament la gent de les Oliveres cuidava com a base per a un vi més complexe. El vi de la vall – històricament els ingressos més importants de la finca provenien del vi -, m’expliquen, tenia poca graduació, al raïm li costava madurar i el producte que se n’obtenia era inestable i de consum ràpid. Parlar de criança o res semblant, en aquell temps, era impossible, un sense sentit. Així per les característiques del terreny i pel vi obtingut el raïm parellada s’hi escau. Vet aquí el nom del camp. Tot equivocat. Tot errat. Ni vi, ni raïm. El topònim parellada, també cognom, sovint no té res a veure amb el raïm. En aquest cas tampoc. Prové d’una mesura agrària que ha quedat obsoleta per raons òbvies i que s’utilitzava per delimitar un tros de camp antigament. Així doncs una parellada, la Parellada, era l’extensió de terra que podia ser treballada – llaurada - en un dia per una parella de bous. Ras i curt. Allò que amb els bous es podia treballar en una jornada, es convertia en l’extenció total del camp, una parellada, un tros de terra que molts masos devien tenir, com tenien l’era, la vinya, el femer, l’ hort… la parellada. Amb el temps si hi ha un pagès que la treballa i aconsegueix tenir drets i fer-se l’amo del tros és fàcil que sigui el pagès – diem-li Mateu, per exemple, de la Parellada, i els seus siguin els Parellada i es consolidi d’aquesta manera un cognom. I una casa. I si prospera: una casa pairal. I una nissaga. No descobreixo res dient el que dic. Un cop els bous ja no són al camp i el tractor pren el seu lloc n’ha quedat el nom. I aquesta tarda de flocs de neu ens mirem aquest tros de terra i ja no veig els ceps, veig dos bous que van passant sota la neu pel camí que porta a les Oliveres fins que es perden darrera el marge.

Si dic que hi ha moments que la vida se’t complica i que cada acció que fas té un plec amagat que intueixes tan com desconeixes i que encara que la por et fa pensar que pot ser perjudicial no té prou força per torçar la determinació convençuda de l’èxit, què dic? Què dic si dic que quan es desplega la dificultat enlloc de rectificar quan encara si és a temps intensifiques la marxa convençut del bon pla que portes al cap ignorant l’evidència fins que definitivament se’t gira en contra la realitat i per moments el cel et cau a sobre, què dic?

Avui l’Albert escampa els fems a l’hort més llarg. Jo vaig fent viatges de la hípica a l’hort amb el tractor. Tragino els fems. Avui fa sol però ahir plovia i se’ns va complicar tot:
El temps que hem tardat a enganxar el remolc del tractor i portar-lo cap a la granja se’ns ha fet fosc. Cau un xim-xim de gotes fredes. No molesta però ha deixat el terra ben moll. Fa hores que plou així. Poca cosa, això sí. Vull portar el remolc a la hípica. Hi ha una bona pila de fems que cal treure. Hi decideixo accedir per un camí que hi va directe sense haver de passar pel mig de la granja. M’equivoco. M’equivoco molt. Queda demostrat quan tot just començar a enfilar el camí de pujada el tractor patina. Les rodes, sobretot les petites del davant, són ben gastades. No s’arrapen al terra. El pes del remolc, tot i anar buit és suficient com per què el tractor no el pugui tibar pendent amunt, sobretot amb el terra moll i les rodes deficients. Si a tot això hi afegim que encaro la pujada amb una marxa llarga, l’equivocació és evident. Bloquejo el tractor amb el fre i poso la reductora. També abaixo una palanca que fa traccionar les quatre rodes. Res. Ara patinen totes quatre. Deixo caure el tractor fins al començament de la pendent. Agafo embrensida i em trobo clavat en el mateix punt. Apreto, amb el peu, encara una altra palanca que fa treballar les rodes independentment. Aquest sistema va molt bé quan quedes clavat al camp mentre passes una eina, sol ser suficient per sortir del sot que la tracció mateixa ha provocat. Doncs tampoc funciona, i em trobo amb el tractor fent saltirons i aixecant-se de morro. Les rodes del davant no em toquen a terra. I el tractor em rellisca enrere. Apreto el fre i sí les rodes es claven però el tractor segueix relliscant. L’eix del remolc veig que comença a agafar angle. Se me’n va. L’Albert em fot uns crits de para! I giro volant, dono gas, deixo fre… el tractor, no sé perquè s’atura. Fa fred però tinc calor. L’Albert, per la cara que fa també en té. És fosc, plou i tenim un tractor amb un remolc mig volcat en una pendent fangosa amb un torrent de dos o tres metres de profunditat al costat. Si el remolc hagués girat cap a l’altre costat ara mateix tindríem un tractor fotut a dins el torrent i el tractorista qui sap on. Ens ho mirem en calma i és en aquell moment que penses com carai se m’ha embolicat la situació. Què ha passat? Doncs que m’he equivocat, i quan podia salvar la situació passant per l’altre camí encara ho he tornat a provar i tot s’ha complicat. M’he equivocat dues vegades. Em torno a enfilar al tractor després de planejar amb l’Albert l’estratègia de recular fins al final de la pendent. El tractor tracciona prou bé i guanya mig metre endavant, suficient per què el remolc recuperi la seva posició. Mig metre més i torno a tenir l’eix del remolc en vertical amb el tractor. Sense treure la primera de curtes i jugant amb fre i embrague vaig deixant caure el tractor molt lentament, vigilant de no perdre la vertical de l’eix. Si m’agafés un xic d’angle ja hi tornaríem a ser. Arribem així al començament de la pendent. I respirem. Plou. Durant aquesta última maniobra ha aparegut, baixant per la pendent, un tot terreny. Els seus llums ens han anat bé per veure els límits del camí i no caure pel torrent. Els llums del tractor són insuficients, i més marxa enrere i amb remolc, l’Albert només té una llanterna.
Un cop a baix veiem que al tot terreny hi ha un dels socis de la hípica. Ens diu que ja portava un cable per si ens havia d’estirar. Ens confirma que no podem pas passar amb el tractor per aquell camí i que el millor és passar pel mig de la granja. I així ho fem. I arribem sense cap problema i amb tota tranquil·litat a la hípica. Un cop tenim el remolc enculat per poder-lo carregar de fems de cavall el desenganxem del tractor i ens anem a mirar el final de la pujada. El lloc per on havíem de sortir si haguéssim aconseguit passar. I em torna a venir la suor freda al comprovar que la pendent és molt més forta a mig camí i, sobretot, al final. Si haguéssim superat la primera pendent del començament del camí ens hauríem trobat amb un problema molt pitjor. Recular aquesta distància i amb aquesta pendent em posa els quatre pels que tinc de punta. A més aquí dalt el torrent ja no fa un parell de metres, hi ha un sot de quatre o cinc metres ben bons. Encara sort. Amb el remolc a lloc marxem cap al mas i deixem que caigui la pluja que fins demà no carregarem pas.
Avui fa sol, l’Albert escampa els fems i a mi em sembla haver après alguna cosa. Em sembla.

Si dic que mirant els progressos de la meva filla mentre juga amb els cargols que troba amagats entre les herbes crec tenir una idea personal, encara que vaga, del que pot ser la reencarnació i se’m fa evident tot un pensament religiós mil·lenari només perquè la petita ha fet el gest d’ensenyar-me una closca blanquinosa i m’ha mirat còmplice, carregada d’una innocència seductora que fa saltar tots els ressorts amorosos paternals deixant-me desarmat, què dic? Què dic si dic que em sembla veure en els seus ulls els ulls del meu pare i en el seu gest el gest d’un rebesavi del qual ningú me n’ha dit mai res?


A mig camí de la Roca i les Oliveres hi ha la Cabana d’en Felip. S’hi arriba per un camí que trenca del principal de la vall i travessa la riera per la font de l’Om. Per aquest punt també hi passa el camí que uneix la Roca i les Oliveres, just al final del camp de la Parellada. Ens trobem en un punt de confluències: riera, font i encreuament de camins. El camí que porta a la cabana travessa la riera per una passera que l’aigua guanya poques vegades. D’aquí estant, sobre el saltant minúscol d’aigua, podem veure com s’eixampla la riera per la resclosa que desvia l’aigua cap a la Roca, de primera necessitat pel cultiu d’horta del mas. Si no s’espanten abans d’arribar-hi també veurem els ànecs que hi neden tranquil·lament. Aquest lloc de confluències resulta ser el punt més tràgic de la història recent de la vall. Just en aquest encreuament hi van morir cinc persones de la mateixa família a l’incendi de l’agost del 2003.
Ens estem a fora de la Cabana d’en Felip parant el sol i jugant per terra. La cabana té una part ajardinada molt agradable. Lleugerament alçada respecte el curs de la riera, i amb l’absència d’arbres destruïts per l’incendi, la cabana ha guanyat unes vistes netes de la vall que aprofito per retratar amb la càmera. Hem coincidit veïns de diversos masos i altres amics. Passem la tarda, parlem, fem el cafè. L’Albert fa córrer els nanos xutant una pilota. Una mare juga amb els dos més petits. Una amiga soltera que ahir va retirar tard aprofita per fer la migdiada estirada al costat de l’alzina. Algú ha portat una coca feta a casa, és bona i va passant. La cabana és propietat de dues germanes. Personalment en conec una: la Txell. També conec al seu marit i els dos fills. El petit de la Txell deixa que m’hi acosti amb la càmera, li vaig fent retrats. Em mira, m’assenyala. S’aixeca de terra i es planta davant meu – que m’he ajupit- desafiant. És valent. El seu germà, tres anys més gran que ell, volta content amb un pal i un drap vermell lligat a la punta. Es veu que ja fa hores que volta amb aquesta senyera particular. Em parla de taurons i altres bèsties, però sobretot de taurons. Crec que sent un gran interès per aquests animals. La primera vegada que el vaig veure traginava un ós de peluix. I, sí, no el va deixar anar en tot el dia. Altres vegades que ens hem trobat sempre l’he vist carregat amb una cosa o altre. Avui corre feliç amb la seva bandera. I n’estic segur: no la deixarà fins que se’n vagi a dormir. El petit ha fet mitja volta, tip d’observar-me, i s’ha dirigit cap a una trona que hem tret al jardí. Veig que s’hi enfila. M’aixeco per evitar-ho i m’adono que la seva mare el mira tranquil·la. Cap senyal de perill. Em torno a ajupir i enfoco amb la càmera. El petit, llest, en un moment aconsegueix el seu propòsit i s’asseu correctament. Ara sí. Ara demana l’atenció de la seva mare que s’hi acosta i està per ell.
Les meves dues filles em fan descobrir un dels moments més agradables de la vida mirant com juguen plegades. La petita es llença al damunt de la gran cridant “piló-piló”. Una pràctica carinyosa habitual de la família, sobretot al sofà de casa. La gran riu i deixa fer. Es porten set anys. Són germanes de diferents mares. Totes dues tenen àvia i avi, però no pas per part meva. Els meus pares són morts. El pare va morir dos anys abans que naixés la gran. La mare dos anys després. Tot dos van morir en aquesta vellesa jova dels nostres temps. Morir als 69 i als 67, respectivament, és morir aviat actualment. Entremig es va morir la que va ser per uns mesos la besàvia de la meva filla gran. El que havia anomenat família em va desaparèixer en un instant llarg i terrible destruïda per una decadència física espantosa produïda per diferents tipus de càncer. La meva mare, la pitjor. La que va patir més, però també la que va poder conèixer i jugar més temps amb la seva néta. I això era bonic, però quan hi penso encara m’ho fa més trist. En aquest instant terrible vam quedar mirant-nos el meu germà, deu anys més gran, i jo. I va resultar ser la primera vegada que ens vèiem sense màscares. Jo tampoc vaig tenir avis paterns. No pas perquè morissin joves, però. Ja arribarà el moment de parlar d’ells. Vaig tenir una àvia, per part de mare, que va marcar el ritme de tota la família, sempre, implacable, fins al seu últim dia. Quan penso que la meva mare només va sobreviure a la seva dos anys, i que tota la vida va estar subjugada a ella em tremolen les cames. Quina vida! Pel jardí de la cabana d’en Felip envoltat de crits i rialles em surt un pensament nafast: el guió es repateix – dos germanes, amb anys de diferència entre elles, sense avis... no vull continuar. Em cal força i voluntat per trecar la història, per no repatir patrons, per destruir el que no és res més que un fantasma i al que dono categoria de destí.
En aquest jardí de calma i felicitat que és ara mateix la cabana on passem la tarda escolto a pares i mares corregint els seus fills, alliçonant-los, protegint-los. Alguns són permisius perquè saben donar permisos, d’altres són prohibitius perquè no en saben. Alguns renyen. N’hi ha que obliguen... Alguns segueixen un criteri, conscients de com pensen que cal educar, d’altres fan, inconscientment, el que han vist fer i han rebut dels seus propis pares, encara uns últims fan el contrari. En aquest moment m’adono que la meva aspiració màxima en relació amb aquest embolic de cames i braços que són ara mateix les meves dues princeses és ajudar-les amb tot el que pugui per potenciar la seva manera de ser i amagar, si és que no puc destruir o canviar, tot allò que sigui malaltís i perjudicial de la meva manera de ser i pugui influenciar-les i fixar en els seus caràcters. Si arribo a ensenyar serà una lliçó que no anirà més enllà del créixer segures i respectuoses d’elles mateixes. Res més.
Ara faig guàrdia. Vigilo perquè he sentit que ha començat un diàleg que parla de semblances i atribucions. Més que dels cops i les caigudes em sembla convenient protegir els petits d’adjectius que els hi plouen al damunt, gratuitament, condicionant qui són amb pors ancestrals familiars, amb semblances poca soltes i atributs dels seus avantpassats. Si faig guàrdia, si estic alerta no és per estalviar una palada de genoll o de nas. Obro els ulls per espantar prediccions malèvoles i comperacions. Les meves filles s’assemblen a elles mateixes. Sóc jo i la seva mare que ens semblem a una o a l’altra, no pas elles a nosaltres. Elles aprenen de nosaltres, per això és important el que fem, però elles són elles amb la seva llibertat, i no seré jo que les hi prengui.
I ara tinc la gosadia de pensar que em sembla entendre el samsara i els cicles existencials que postula. I me’n faig una lectura a mida: la reencarnació es produeix. La veig en el gest, el somriure, la mirada d’aquests petits que juguen i salten. De ben segur aquesta mirada desafiant del petit de la Txell té una part del seu avi Felip igual que l’esperit aventurer i fantasiós del gran conté l’esperit lluitador de la mare. Un esperit que acompanya els seus ulls brillants mentre m’explica, a batzegades, l’aventura que vam passar junts l’estiu passat divisant taurons i vaixells pirata a la gola del riu Ter. Pot ser sí té una part del seu avi, com el caminar decidit de la meva petita em recorda les passes que fa el pare de la meva estimada. Però, per mi, acaba aquí la comparació i aquests gestos els entenc com a exclosius seus. Ells són els amos d’aquests gestos. La herència més bona vindrà de la capacitat i voluntat que tinguin els pares per ajudar-los a ser qui són. Com menys prohibeixin i aclaparin amb normes, costums i pors familiars, com més autoritzin i acompanyin els seus fills, millor viuran i millor cuidaran als seus de fills, als nostres néts. És així com em sembla que es produeix la reencarnació i com aquesta pot esdevenir cap a un ésser millor, que sap viure més bé, sa, equilibrat i segur d’ell mateix. És aquest el sentit de la reencarnació, és aquesta la búsqueda i el treball cap a la felicitat.
Tots portem una història familiar dins els nostres gens. Les meves filles porten una càrrega genètica que els hi ve donada pels seus avantpassats. Depèn molt dels pares que aquesta càrrega només traspassi la part que els pot ajudar i que els pot fer viure feliçment i amb plenitud. Tots tenim una família que ens ve donada o, en alguns casos i per circumstàncies diverses, l’absència d’aquesta. En aquest tros de jardí descobreixo quina és la meva família, no la que m’ha tocat sinó la que m’he fet. Aquesta és la meva única família. I veig també com juga la família de la Txell: la que s’ha fet, honorant així els seus avanpassats que em provoquen un plor contingut que dissimulo amb la càmera quan penso amb el foc que va començar al costat del Rossinyol de baix, davant mateix de la Roca i se’ls en va endur: pare, mare, tia, àvia i germana de la Txell.

Petit descans abans de sembrar les patates.
lameva cunyada. Amsterdam 2008
A la pantalla magnífica del meu ordinador ara mateix hi ha dues fotografies. Dues, una al costat de l’altra. Me les miro, salto d’una a l’altra. Les he posat ben aprop. Em recreo en els detalls. Cada vegada estic més excitat. El descobriment és important a més de sorprenent. N’era conscient que aquest fet es donava. No m’hauria de sorprendre. És evident i lògic que així sigui. Les vides humanes, les persones es troben, es creuen, es barregen i viuen les unes de les altres, fins i tot sense saber-ho. Fins i tot sense voler-ho. Les persones tenim la capacitat de ser l’altre, també. Tinc dues fotografies: una és l’escriptor Vila-Matas a Estocolm a l’any 2007. L’altra és la meva cunyada a Amsterdam l’any 2008. L’espai no és el mateix. El temps tampoc. Això sí, són la mateixa persona. Ho veig perfectament. Ja fa estona que m’ho miro. É evident. Aquestes dues fotografies ho demostren. La meva cunyada del 2008 a Amsterdam és la mateixa persona que en Vila-Matas del 2007 a Estocolm. Em semblaria una incongruència, una broma, un error de programa si el cas es donés al mateix any. Un intent de còpia o imitació si es donés al mateix lloc. Un impossible si es donés al mateix lloc i any. Però la circumstància es presenta en llocs i anys diferents cosa que fa ben plausible que siguin la mateixa persona. Com reconec, doncs, que una sigui en Vila-Matas i l’altra la meva cunyada? Rumio. És el punt de partida el que em fa pensar que són dues persones diferents. És clar, les fotografies tenen un origen propi, separat, diferent. Una és al blog d’en Vila-Matas, apartat imatges, primera galeria. L’altra és a la meva carpeta de fotografies familiars. Apartat viatge a Amsterdam. Només després d’haver vist les dues fotografies m’adono de la concordança. És ara que entenc la trobada. En el moment que vaig fer la fotografia de la meva cunyada no l’estava fotografiant a ella, no. Certament, a qui fotografiava era en Vila-matas. Però també, la persona que es pensava fotografiar Vila-Matas a Estocolm el 2007 no sap, suposo, que a qui estava fotografiant era a la meva cunyada del 2008 a Amsterdam. Perquè en aquell moment en Vila-Matas era la meva cunyada.
Ara que sé això, no sé si trucar-la i preguntar-li si el 2007 va ser a Estocolm. Si ha estat mai a Estocolm. De fet no cal que la truqui. És evident que sí. Ho tinc davant dels meus nassos.
Tot i que la meva cunyada, per un moment, va ser en Vila-Matas i així ha quedat registrat en aquests retrats, ara mateix en Vila-Matas no és la meva cunyada. La meva cunyada no ha escrit Dublinesca. La meva cunyada ha ajudat en el procés de creació del llibre La cuina fantàstica que presenta avui. En Vila-Matas sap que té una foto de la meva cunyada al seu blog?
Vila-Matas. Estocolm 2006