Barrank.cat

Treballo la terra i escric, però no faig de pagès ni tampoc d’escriptor. Si goso somiar que m’acosto a la literatura i a l’agricultura és perquè he perdut el sentit del ridícul completament. Sóc conscient del perill que corro si les frases se’m carreguen de sensibleria o si la malura em guanya l’hort. Si no vigilo tot passarà avall. Un hort deixat i un escrit presumptuós són de les lletjors que molesten. I és tan fàcil caure en aquesta deixadesa. Un hort porta feina. Escriure pla. Són tasques que requereixen temps, paciència i molt d’esforç per obtenir poc fruit. Moltes hores de treball i oracions en solitud. Tenir la gosadia d’escriure sobre el meu hort evidencia una falta de tema important. L’agafo com a excusa per parlar de mi i amb això demostro un accés de protagonisme i una falta de prudència alarmants. Sóc un home que escriu i que treballa el camp lluny del pagès i a una distància indecent de l’escriptor. Demano disculpes per endavant.

Si dic que una olor fortíssima de verd silvestre m’omple, què dic?

Passar amb el tractor arran de marge amb l’eina de desbrossar al darrera és perillós. Si caus pel barranc són pocs metres de desnivell però suficients com per fer-te mal. Suficients per fer malbé el tractor, això segur. Si al moment d’estimbar-te, pots sortir-ne ben parat saltant a temps amb agilitat per exemple o per sort, un capgirell del tractor suposaria un bon desastre, avaria segura. Vaig fer-lo arreglar a Santa Perpètua i la factura va ser notable. Ni em vull fer mal, ni vull llençar els diners. Amb aquesta ànsia passo el més ajustat que em sembla pel marge. Potser podria més. M’arrisco poc. Vaig lent. La feina em surt bé. Quan vaig més centrat per la feixa puc mirar endavant i aixecar el cap. La paret de la vall ens tanca allà al fons ben posada, elegant i justa. Assequible. S’hi està bé. Em sento feliç.
La resclosa és apunt per desviar l’aigua que pugui baixar per la riera de la vall. L’estiu sec ha permès fer totes les feines de neteja i adequació de la sèquia. La resclosa és petita, en consonància a les mides de la riera i de la finca. Hi ha harmonia.
Els ànecs s’hi estan. Si jo no em moc ells van fent. Dret al mig de la presa noto com em vigilen mentre neden. Si faig un moviment ràpid, un sol pas, encara que sigui marxant, tinc el seu vol assegurat. Preparat, amb la càmera, busco el moviment de sortida de l’aigua dels ànecs salvatges.

Les pluges de setembre i octubre han estat suficients per omplir els gorgs de la riera. Les fonts tornen a rajar. No baixa plena però sí que porta l’aigua suficient com per omplir la bassa del molí. D’aquesta bassa en depèn tot el regadiu de la finca. Portem quatre mesos preparant les canalitzacions per omplir, amb una bomba de pressió, un dipòsit enfilat amunt del bosc, enlairat dels camps de conreu. Tenir aquesta reserva d’aigua serà essencial per els recs quan vinguin les calorades i la riera torni a quedar seca, sense aigua que pugui desviar la resclosa.

La desbrossadora del tractor és una eina ben trista. El cardant fa girar una pala acabada amb un tros de cadena a cada punta. El gir, a gran velocitat, trenca, rebenta, destrossa tot el que va trobant. No té res, però fa una feinada de por. La vaig passant per les feixes que han d’acollir la vinya. Són les més assolellades de la finca. Són estretes, mal fetes. Netes fan goig. M’hi vaig esperar de bon matí, abrigat, que sortís el sol. Hi toca ben aviat. Al vespre és l’últim punt on n’hi queda quan la resta de terrenys fa estona que són a l’ombra. Un pi s’atreveix a allargar massa la seva cap a la feixa del mig. Té els dies comptats. I també coronaré un bon grapat d’alzines. M’anirà bé la llenya i quedarà un racó de vinya curiós. M’ho penso, ho somio i em miro de reüll un rotobator de color taronja conjuntat amb el tractor. Em diuen que s’ha d’arreglar – les ganivetes no estan ben alineades- i és com si em parlessin en xinès.

L’aire m’entra bé. Fresc me’l noto fins a l’estómac. Tot va bé.

• ¿Si dic que camino per la vall i li busco els racons, que són molts i agradables mentre em vaig trobant, per fi, mentre sento que tot plegat té sentit. I ric content, mentre el sol va declinant el seu particular llatí, què dic?

Amb l’Albert ens estem enfilats a dalt d’una escala d’alumini. N’hem separat les dues parts que la formen i així, tots dos, un amb cada tram, ens podem mirar el raig d’aigua que va omplint el dipòsit superior, el que està més amunt de la finca, al mig del bosc.
No diem res. Només se sent l’aigua que cau dins el que sembla una plaça de toros. Per darrera la barrera en surt el cap de l’Albert. Està content. Personalment vaig pensant amb cada obstacle que hem superat per poder fer arribar l’aigua a aquesta alçada. Jo també estic content.

De la galeria de la casa, la que dona als horts, veig les bledes que es resisteixen a desaparèixer del camp. Ningú les cuida. Ningú els hi fa cas. Els hi he passat el tractor per sobre un parell de vegades i allà segueixen. Fermes, verdes. Un pagès maldestre les va plantar abans de l’estiu. El pagès ja no hi és. Va abandonar l’explotació sense massa miraments, deixant un rastre llastimós de tubs de regadiu, plàstics per evitar les males herbes, canyes de tomateres cremades per un tractament equivocat... fet i deixat estar. Cap interès per la finca. Cap vestigi d’ànima agrícola si és que això vol dir res. Un cop retirats els plàstics, les canyes, els cordills, els rajols que aguanten els tubs del gota a gota... un cop passada la desbrossadora, dues vegades... allà aguanten les bledes orgulloses.

En Luis se m’acosta. És una desferra humana tot ell. Veig que s’aguanta el braç. El té completament inflat, deformat. - Què t’hi passa al braç, Luis?- li pregunto. Quan en Luis em parla en català és que està de bones, és que està tranquil, és que no ha begut. Viu en una habitació plena de merda, farcida de les deixalles que genera ell mateix. L’habitació forma part d’una estructura obsoleta pensada com a granja de gallines. Fa temps es va cremar i va perdre la funció per la qual fou concebuda. Ara és una ruïna d’amiant dividida amb parts més o menys sòlides que, mica en mica, s’han anat ocupant per gent que hi ha volgut trobar un aixopluc. Alguns només hi han passat una temporada i n’han marxat. D’altres ho han convertit en vivenda i s’hi han instal·lat còmodament, tenint en compte el nivell pervers de ben estar que pot oferir un espai com aquest. El conjunt és un barri impossible, uns baixos fons rurals. Misèria.
En Luis m’explica que té un problema d’àcid úric –pronunciat com una sola paraula. Estic fotut – em diu amb veu penosa mirant a terra -. Em vas dir que havies estat a l’exèrcit? – canvio. I apareix un Luis d’ulls brillants. A artilleria a Melilla – ràpidament contesta- Volien que m’hi reenganxés. Vaig plegar de cabo primer. Amb el Cetme era molt bo. Quan hi havia pràctiques de tir donaven un entrepà al millor tirador. Jo no havia ni de tirar, si no volia, em donaven l’entrepà igualment. Però jo tirava. Volien que em quedés. Una vegada un em va dir que m’allistés al cos com a escolta. Res. Que et fotin un tiro a tu, li vaig dir. Tenia molt bona puntaria. Amb l’artillaria també, però amb el Cetme més.
A vegades en Luis va al poble. Llavors s’afaita i es renta braços i cara. Intenta arreglar-se una mica. Baixa al poble fent dit o amb l’autobús. Hi va a comprar tabac i vi embassat en cartró.
He vist en Luis borratxo amenaçant al personal. A mi mateix m’ha amenaçat: “¿Y tu que miras, idiota? ¿quieres que hable contigo, también? “
Quan algú em parla d’en Luis sempre me’n diu pestes: “No s’hi pot confiar amb en Luis. Mai saps com et respondrà. En Luis no està bé del cap. Si ha begut no t’hi acostis”. Són frases que vaig sentint sobre aquest home, o el que queda d’home.
Ja ho veus, Luis, netejo aquest hort. L’han abandonat deixant-t’hi tota la merda. Això són pagesos? – pregunto punxant. I ell va marxant acompanyat del seu gos negre de morro nafrat, a vegades molt ferit, sagnant, sarnós. La parella és un conjunt llastimós que es va fonent cap al bosc de pins i alzines.

Trobo el tractor amb la roda del davant rebentada. Els tractors també punxen?

• Si dic que un matí de plantes gebrades sento la necessitat vital de rebolcar-me, mossegar la terra, nedar-hi, ser terra, què dic? Què dic si dic que vull ser terra?

Rebo una postal que em diu:

Pensant en vosaltres sota els pollancres grocs que s’afanyen a despullar-se i ens regalen una pluja de fulles que amb la meva filla contemplem, badocs, amb gran admiració. Estic content, i comença a fer temps, cosa que em dona una lleugera idea del que és la felicitat.
I em miro, fent un gir complet de 360 graus, sense moure’m de lloc, tots els arbres que m’envolten. I em miro a mi mateix en el reflex de l’aigua de la bassa del molí. I no se’m fa estranya la postal. Sé perfectament quin sentit té. I el til·ler, també groc, m’ho confirma.
Per engegar el tractor he hagut de fer servir un carregador de bateria. Feia massa dies que el tenia parat i se n’ha ressentit. Mentre es va carregant la bateria no sé pas com, sembla com si em descarregués jo. Quedo clavat mirant-me la K del morro del tractor i em fa la sensació que li puc sentir el cor. Li sento el cor. El meu tractor té cor. I sí, hi ha vehicles. Però n’hi ha que són especials, únics. Per exemple hi ha cotxes, però sobretot hi ha el Ford gran Torino de l’Starsky i Hutch, o el Ferrari 308 GTS d’en Magnum, o Lincoln d’en Batman, o el coche fantástico que era un Pontiac, o el Cadillac dels Cazafantasmas, o el Dodge Monaco dels Blues Brothers, o el Ford Falcon den Mad Max, o la furgoneta GMC de l’equipo A, o el Ford Thunderbird de Thelma i Louis, o el Mini den Mister Bean i també el Sis-cents o el Biscúter, però dubto que en Tarantino els hi doni cap oportunitat a una de les seves pel·lícules, i ara que hi penso, m’estimo més el Lancia Delta HF Integrale, si puc triar, amb els adhesius del Martini Team, o l’Audi Quattro quan existia l’espectacular grup B... el meu tractor té cor, li noto.
I hi ha motos, però sobretot hi ha la Suzuki 500 den Schwantz amb el 34 al davant, o la Captain America Harley Davidson Chopper de Easy Rider, o la Triumph de l’Steve Mcqueen a Great Escape.
Però també pel cel hi ha l’Spitfire, o anterior i amb molta personalitat el Fokker Dr.1 vermell de Manfred von Richthofen, o el Softwith Camel, o els Zero Kamikaze japonesos. I després ja l’ F-14 Tomcat de Top Gun, o els MiGs, sobretot, el 21, el 23 i el 29. Una atenció especial per l’hidroavió d’en Porco Rosso. És clar, també hi ha el barco d’en Cousteau, tot i que em decanto per l’Ictineu d’en Monturiol. I a sota aigua també hi ha el Titànic per posar-n’hi un de gros.
I també hi ha trens: el Transsiberià o l’Orient-Express o el tren pinxo de Banyoles que és el més bonic que hi ha.
I l’Alcon Milenario? I els caces enemics de l’Imperi? Els Caza Estelar de Superioridad Espacial TIE/Ln? O el coet d’en Tintín. O la Gondola de Venècia o les bicicletes de Pekín. O l’escombra de la bruixa Avorrida.

Aquesta K l’haig d’enganxar amb cola que em caurà passant el rotobator. I si perd la K, perdrà el cor. L'amo de la granja de gallines em mira. Deu fer estona que em mira. Que no em pregunti res. Que no pretengui saber què feia clavat, ulls fixes a la k, que li diré que no he tocat el tema animals com ara en Rocinante den Quixot que aquests pla eren tots dos cor. Cor i només cor.

•Si dic que el soroll del roquissar de la paret de pedra seca que té treballs a aguantar una terra en erm, abans de vinya, em ressona greu dins meu com un tambor tribal i em desperta els sentits com si fossin capaços de fer-me copsar noves realitats, què dic?

Agafo, sospeso, ensumo i deixo altra vegada unes pedres que s’acoplen amb una imperfecció genial produint un so que em capté ben bé com si es tractés d’una melodia finíssima. El rotobator es va arreglant lentament. Qui l’ha d’arreglar va a un ritme de cloc de pedra seca, si és que això vol dir alguna cosa. I jo enlloc de voler entendre les entranyes del mecanisme m’entretinc descobrint el sentit d’unes lloses ben posades. Les ganivetes estaven mal muntades i collades amb uns cargols massa prims que fregaven i provocaven tot de moviments que les descol·locaven oscant-se les unes amb les altres causant, en definitiva, un mal treball de la màquina. Ja fa dies que provem d’arreglar l’aparell. Ja fa dies que el voldria tenir passat.
Un home gras, de cabells llargs i barba, d’ulls blaus que encara guarden un record, un esperit viu, un refugi definit però pràcticament aniquilat dels dies llunyans i perduts del que va ser ell mateix, uns ulls que mantenen l’essència d’un home que va estar bé i que s’ha perdut qui sap per què, ha aparcat un camió ple de fems a la bora del camí. Sembla que té la intenció de descarregar-los allà mateix. M’hi acosto. L’aturo. L’acompanya un home petit i prim. És sud-americà. Potser Bolivià o Peruà. És darrera el camió guiant al conductor que intenta la maniobra. El pelut m’explica que li han encarregat de portar els fems per deixar-los allà mateix. Qui li ha dit no té cap dret ni poder per dir-li on ha de deixar uns fems. No té cap dret sobre la finca. No n’és el propietari, ni el gerent, ni tampoc hi treballa. Pel que es veu tampoc no té la vergonya d’aprofitar-se d’una situació tan mal girbada com ell mateix. Qui li ha dit és un desgraciat amo de la seva misèria. L’aturo i l’home dels fems baixa del camió. I se’m mostra el monstre de samarreta bruta i apretada al greix, de veu ronca perfilada d’alcohol i fum, de paraules mentideres, servilistes, oportunistes i queixiques, un conjunt impossible que vesteixen i defineixen l’home gras i deixat. Les bones maneres que proba no amaguen prou la pirateria que exerceix. Entén que no descarregarà els fems en aquell punt però s’agafa a la idea que si vol pot deixar-los, si els escampa, als horts. Abans de passar el rotobator anirà bé que siguin femats. Tot i que la finca té els seus propis fems provinents d’una granja de gallines i d’una hípica, encara no he trobat la manera de poder-los transportar segons em convingui sense fer anar malament l’explotació avícola ni tampoc la gent dels cavalls. L’home es frega el cap brut de cabells grisos mal posats i em diu una xifra impossible seguida d’un només pretenc guanyar-m’hi la vida i somriu amb cara de pena fent sortir, més que mai, el reducte que queda del nen d’ulls blaus. Pobre nen, es pot ben dir que és mort i encara s’ha de veure maltractat d’aquesta manera. Quin ultratge cap a un mateix, quina poca dignitat i autoestima. Aquesta és la realitat. I també l’és quan arribo a un acord amb el preu i el llardós comença a menar al seu ajudant immigrant, i el fa enfilar al camió mentre ell condueix aixecant l’hidràulic amb gran perill per l’escanyolit que va fent caure els fems amb un pic que li he deixat. Aquesta és la realitat. Pago la xifra pactada i li pregunto d’on treu els fems? De qui és el camió? I no li pregunto si l’ajudant té contracte, si ell té el negoci en regla perquè tampoc no en trauria res en clar amb aquestes paraules tortes de justificacions que va teixint sense massa sentit. Ni em passa pel cap demanar una factura. Suposo que fins i tot hagués rigut l’ajudant sec i seriós.
El rotobator és una eina més complexa que l’esbrossadora. Les ganivetes es miren de reüll, no poden encarar-se mai. Pel fet de no mirar-se aconsegueixen l’engranatge just per enterrar-se i remoure sense parar, llestes. El rotobator em sembla una màquina sense pretensions i de màxima consideració. Me’l miro ara que el sol és baix, a aquella hora de tarda d’hivern d’ombres llarguíssimes i llum de taronja quan sento que em criden de la galeria de la casa. És ella. M’agrada la seva alçada de cames llargues i la negror sincera del seu cabell. M’agrada la seva paraula clara i directa. M’agrada el seu somriure de comprensió i la seva rialla que li fa plorar els ulls. M’agrada el seu interès i la seva força. M’agrada que sigui al meu costat perquè em diu coses entenedores, perquè quan jo dic frases fosques em fa veure la malaltia dels mots. M’agrada perquè em fa sentir bé i respecta qui sóc, què sóc. M’agrada perquè fem un pas més que les dues ganivetes del rotebator i ens podem mirar a la cara, i ens podem abraçar i ens podem besar. M’agrada perquè no cal buscar a la nineta amagada dels ulls un possible reducte del que va ser. No cal, perquè manté i cuida el seu nen. M’agrada perquè es respecte a sí mateixa. Ara que quasi és fosc i la falta de llum m’obliga a guardar-me cap a casa li explicaré tot això i li faré un petó.
Endreço el tractor al cobert encara anomenat del carro i camino cap al portal de la casa i veig que ella treu el cap per sota de l’arc de l’entrada. Somric. I surto volant amb cara d’espant perquè he posat el peu malament baixant un dels escalons que hi ha davant del mas i colpejat, picant de barba i genoll dret, aterro ben llarg, braços estirats, mans pelades, ulleres trencades... als seus peus. Aixecant el cap, de terra estant, sense cap dignitat veig que em mira espantada i deixo anar un petit i tremolós però ben clar i net t’estimo.

• Si dic que hi ha moments que se’m fa evident que tota casualitat és enganyosa i que en el fons no existeix i que les coses s’esdevenen amb sentit i, en tot cas, si pren forma de casualitat és en tant que ignorància que un mateix cultiva o ganes de girar el cap i mirar a una altra banda i no voler entendre el per què dels fets, no voler captar el seu esperit revelador, què dic? Què dic si dic que anem teixint un camí amb allò que, conscient o inconscientment, considerem important i ens fem nostre i que només la covardia fa que seguim un guió que ens porta al fracàs confirmant les nostres pors, i que per contra les ganes de viure en llibertat i harmonia fa que agafem les rendes d’aquest patró que ens serveix de guia i el moldegem segons els nostres interessos i voluntats? Què dic si dic que les troballes d’ara no són casualitats si no voluntats que abans d’ahir vàrem adoptar i que avui ens retornen i ens confirmen el camí que hem anat trassant amb més o menys convicció i amb més o menys consciència?

Baixo del tractor com un pal, garratibat de fred, i em fico a casa. Sé que puc mirar d’arreglar alguna eina, de sorgir algun descosit... per sort no haig d’ocupar-me de cap animal. Com ho faria si hagués de mantenir xais? O porcs? O vaques?
Llegeixo a la vora del foc quan aquesta tarda de desembre ja no pot donar més de sí i a la vall s’hi fa fosc.:
“Quan feia estada a Torroella de Montgrí, l’antiga vila reial catalana, per ell volguda amb amor, sovint s’arribava a l’horta dita d’en Reixach. En aquest lloc, on la fortitud i l’enginy de l’home deturà les dunes, el pintor contemplava, meditabund, aquella immensa allau continguda per la corpulència dels pins.
Ell recordava haver vist les terribles muntanyes de sorra altre temps, quan despoblades de vegetació avançaven cada any quatre o cinc metres en direcció Sud; i en poder veure-les quietes, ja sense perill d’engolir tot aquell tros fertilíssim de plana empordanesa, restava meravellat dels mitjans científics, en aparença simples, dels quals es serviren els agrimensors per tal de contrarestar llur acció envaïdora. El fet li servia d’exemple on recolzar els seus ideals humans:
- L’home – exclamava el pintor amb una expressió de joia a l’esguard -, ha estat prou fort per a deturar aquests sorrals sinistres, i també prou bo per a fer d’ells un parc natural bellíssim.
Sota els pins fortament arrelats a la sorra es lliurava Gimeno al soliloqui i a la meditació, per tal d’obrar després amb una major serenitat i rapidesa. Era així, com sabia fer de la seva energia una de les formes d’actuació espiritual més fecundes.
Com en els cims que fan de respatller a la capital catalana, el pintor-apòstol anà també a filosofar a les dunes, el gran paratge forestal de Torroella. D’allà estant, esguardava el Baix Empordà, el Cap de Begur, les Gavarres i total la blavor engolfada de l’Estartit amb les illes Medes plenes de llum...“. Això és el que llegeixo del llibre de Joan Mates sobre Gimeno.
Francesc Gimeno per mi, i en primer lloc, va ser un carrer. El meu carrer a Torroella de Montgrí. Era el nom apuntat a una placa d’un carrer que tots els veïns anomenàvem carrer vermell i que la placa s’esforçava a rectificar-nos recordant el nom de Pintor Gimeno mentre feia de diana dels trets de les nostres escopetes de balins.
Fins molt més tard no vaig interessar-me per aquest nom. I quan m’enfilava al teulat de casa i contemplava la perspectiva del poble o la grisor calcària del Montgrí no sabia que m’havia ficat dins un quadre del que havia de ser un dels meus pintors admirats. I fins que aquestes pàgines no m’han parlat del final de la vida d’en Gimeno no he sabut que aquesta vall que ara m’acull i em recull i que em meravella i m’entreté com ho feien les Dunes de Torroella de Montgrí no me n’he adonat del teixit que he traçat i del guió que vaig seguint.
Sempre més m’ha semblat admirable i sempre més penso que serà considerat un pintor menor, el pintor Gimeno. Llegeixo el que ens explica en Pla, llegeixo en Mates i em miro els catàlegs de les poques exposicions que se n’han fet. I em pregunto per les seves llibretes. Què hi apuntava, Gimeno, a aquelles llibretes? Meditacions neuròtiques? Metafísiques volades? Irrealitats sorprenents? Què? Consideracions pictòriques? No ho sé. Voldria pensar que hi apuntava realitat... no pas un dietari, si no uns apunts morals, de guió de vida.
Pla ens diu: “E s dirigí francament a aquest darrer moble, n’estirà un calaix i aparegué una voluminosa paperassa desordenada i deixada de qualsevol manera. M’oferí una determinada quantitat d’aquells papers amb un aire somrient. Vaig veure que Gimeno no usava pas el paper d’escriure corrent: utilitzava les paperines i els trossos de paper d’estrassa que utilitzen les adrogueries i les gabelles per a embolicar els aliments. Aquelles rasposes superfícies eren plenes d’escrits en llapis elaborats amb una lletra grossa i aparatosa d’analfabet i amb una fantàstica ortografia. Era una escriptura curiosíssima, però d’una dilucidació tan difícil que al cap de poca estona vaig renunciar a comprendre-hi res. Fou en aquell moment que em digué, sempre tan enriolat, que aquells eren els papers que havia escrit, fins a la data, sobre la Bíblia, amb l’advertència que no es tractava pas de literatura, sinó de crítica. M’invità per segona vegada a llegir-los, i els vaig tornar a agafar per compliment, però una vegada més els vaig deixar, tot i haver fet un esforç per comprendre el que deien. Em semblà que tot plegat era un inextricable galimaties,[...]”
Aquest inextricable galimaties ens aclariria res si el poguéssim llegir amb una llum més clara que la que tenia Pla aquell dia?- si és que aquest dia va arribar a passar. Són alguna cosa més, actualment, que objectes susceptibles de fetitxismes de col·leccionista aquests papers? Existeixen encara? Què són les llibretes i els papers de Gimeno? Què diuen? Són el garbuix innintel·ligible que apunta en Pla? Segurament.
Veig Gimeno com un home incapaç de pactar amb la realitat que li ha tocat viure. Accepta el seu destí però no hi pacta. S’hi encara. I es posa a estudiar la Bíblia en hebreu enlloc de llegir la seva vida en català. Es forma un guió i el segueix sabent, de sobre, que mai de la vida el portarà a l’èxit i al reconeixement del seu treball. Un guió que obliga a la seva família a viure en la misèria per seguir ferm al seu ideal d’home capficat per la ciència, la pintura, el saber... res d’artista. Parla d’alguna cosa d’aquestes les seves llibretes?
Sóc del parer que Gimeno no està per punyetes de les modes i dels mercats. Gimeno va lligar-se a la seva pròpia moda i s’aferrà a un guió amb vigor i ganes, passés el que passés, i es va condemnar. Gimeno es va posar a pintar prescindint de les tendències de París i dels gustos de la capital i de la seva burgesia. Gimeno es va posar a pintar, amb la pintura de Madrid encara a la ratina, sense fer-se el radical, sense aportar res de nou, sense trencar cap límit. Pintava amb una tècnica gairebé naturalista passada, això sí, pel seu filtre personal. Gimeno va pintar la vida desprovista de poesia, crua i per això els ulls que havien de comprar aquells quadres els hi semblava tot plegat unes teles plenes de lletjor i de tristesa. Perquè el món de Gimeno era senzill, de classe baixa i això és el que veia l’artista i això és el que pintava guardan-t’hi la fortor de la vida sense gaires miraments, sense tenyir ni dissimular una sola raconada. Només ara copsem la força i la poesia de La petita i el seu companyó.
I també va pintar el paisatge. La naturalesa presentada amb tota la seva magnitud, viva. Sense filtres romàntics de tragèdia però sí contundent, directe i salvatge. Per domesticar. Primitiva. Alguns han carregat la pintura de Gimeno amb argumentacions polítiques i de lluita de classe. Jo no ho crec pas. És una explicació, al meu entendre, que demostraria que aquesta pintura és ben caduca, finiquitada un cop s’han mort bona part de les teories socials del moment. Gimeno pintava veritat i ho feia amb sinceritat, deixant al quadre la seva pròpia vida. I és en aquest gest de pintar, i de pintar amb absoluta convicció malgrat les estètiques imperants el que el fa, ara sí, un autèntic radical, d’una força vital importantíssima, final. Però aquesta pintura que ara apreciem només apareix en alguns quadres de l’artista, la resta és un conjunt desigual i sovint pobre. Per què?
Quan m’he adonat que Gimeno va entrar a aquesta vall i hi va plantar el cavallet per copsar el que té de salvatge, el que té d’indomable el cor m’ha fet un sal. Tornem a estar junts m’he dit ridículament i em disculpo per fer-vos saber aquest sentiment infantil. Gimeno ajudat pel doctor Bedós, metge de Sabadell, va poder contactar amb la gent benestant de la zona que li encarregava paisatges: a Castellar, a la Mola, als boscos de les afores de Sabadell, a la vall d’Horta... quadres la majoria de col·leccions privades. Ara que el cor m’ha fet un sal m’adono que el que hem vist de Gimeno és ben poc, que el que sabem d’ell són quatre tòpics, que les seves llibretes estan encara per llegir i interpretar... que hi ha una obra de Gimeno desapareguda fora del país. També és ara que recordo l’exposició que es va fer a Torroella de Montgrí fent-nos creure que sí, que Gimeno havia tornat al poble. Un engany tot plegat. Ja ho sabia que no seria una rèplica a l’exposició que hi va haver a Barcelona perquè és difícil i costós organitzar una exposició d’aquestes característiques però no vaig saber preveure que la mostra quedaria reduïda a dues marines. Quin retorn tan pobre del pobre Gimeno. En aquella exposició també vaig poder veure les llibretes amb aquella lletra cargolada... què hi diu a les llibretes? Ara busco a particulars que tinguin un quadre de Gimeno a casa. Ara busco l’entesa que sàpiga dir-me el per què de Gimeno. I només ho faig per entendre el seu guió i doni sentit a aquesta coincidència que sé prou bé que no és tal.
Els pins de les dunes de Torroella van parar la força salvatge de la natura. Aquest bosc és pura enginyeria ancestral, sòlida i eficaç. Una manera de salvaguardar els camps de conreu de la plana, però al mateix temps és un temple orgànic. Redors per a meditacions i oracions. Lloc de pau.
Amb el tractor vaig corregint, barallant-me, aquesta força natural que és la vall d’Horta, però passant el rotebator no me’n puc estar d’aixecar el cap i badar mirant la paret que tenca la vall i que Gimeno també va veure i va pintar. Aquesta mateixa perspectiva. Miro la muntanya i veig el quadre que mostra tota la seva bellesa salvatge. Una naturalesa que Gimeno va voler forta al seu quadre i que jo, boig de mi, pretenc domesticar amb aquest tractoret.
M’adono que no faig res més que construir un lloc de pau on pugui orar, meditar i viure que és el sentiment que buscava quan capficat marxava del poble i caminant m’endinsava a les dunes en busca d’una pau que l’home havia guanyat a la natura i que ara corria pel boscatge i pel sorram entrant-me dins meu: protegint-me, tranquilitzant-me i ajudant-me a fer-me entendre el teixit que volia crear per vestir la meva vida. Quan prenem consciència del nostre camí, del nostre guió, tenim la oportunitat de fer fora allò que ens hi sobre, allò que ens distreu i ens destorba o, pitjor encara, ens fa mal. Hi tenim dret i és el nostre veritable deure per viure bé i en pau agafar amb convicció les regnes, perquè aquesta és la única manera d’assolir la llibertat. I aquesta trobada amb Gimeno fa que ho recordi i em quedi ben present una lliçó de vida, ara que sé que Gimeno volta per la vall perquè jo el recordo i aprenc d'un Gimeno que quan és genial ens topem amb un pintor que ha sabut pair la salvatgia, la cruesa i ens la pot explicar pintant-la. L’ha fet seva i l’ha transformat en poesia. Ens trobem amb un Gimeno d’acord amb el seu guió de vida sense que aquest l’esclavitzi i esclavitzi els seus. Això passa poques vegades, però quan passa podem dir que tenim davant nostre un pintor que va estar d’esquenes a les tendències artístiques del seu moment però que amb el temps ha demostrat ser un pintor de primer ordre. El per què no ho acabarem d’entendre fins que no hàgim llegit les seves llibretes, fins que no hàgim pogut contemplar tots els seus quadres, fins que algú no es digni a fer una biografia de l'home per ajudar-nos a comprendre'l a comprendre'ns i a fer més lliure aquest país... i pot ser ni així.
Però en tinc prou per saber per què m’acompanya i per què coincidim ara que el temps ens obliga a estar-nos a casa ben aviat i enlloc de fer feina al cobert del carro el meu esperit em porta a llegir aquests papers. I m’agrada que així sigui.