Barrank.cat

Aquest cap de setmana passat es va fer l'orujo de la pinyolada del nostre raïm - entre altres, és clar, 50 kg no donen per res -. No hi vaig poder ser però sembla que en va sortir un bon alcohol de l'alambic. Ja el tastarem.

Pel que fa al Miquela i Bernat 2009, a finals de mes, comprobarem l'evolució i decidirem si val la pena de fer una trascolada per passar l'hivern i encarar la primavera fent la criança o bé ens l'anem bebent amb graciosa immediatament i que Déu ens hagi perdonat la gosadia.

Hi ha nervis. La melolàctica no sóc pas capaç de dir si s'ha produït o no. Si el ferment no ha trobat la temperatura suficientment alta haurà quedat adormit i res de res. De tota manera si el vi no és del tot dolent el podem deixar en bóta i entrada la primavera quan es recuperin les temperatures el ferment es despertarà. La feinada llavors serà decidir com i quan cal parar-lo.

Els reis m'han portat un dels llibres que un amic - futur viticultor - em va recomanar, el d'enologia de Emile Peynaud. Que lluny que n'estic! quanta distància i calés que em separen...

Quan vam afegir el ferment per fer la melolàctica va sobrar uns tres litres de vi que vaig guardar en una garrafa petita de vidre.
També tenia guardat, en una altra garrafa, el vi dens (amb pòsit) que vam separar quan vam fer la transcolada.
Doncs bé:
el vi sobrant de la transcolada és un vinagre amb graduació. Bé. En principi d'aquest sobrant no en fèiem res, el vaig guardar ben bé perquè no vaig voler llençar res. L'he tornat a transcolar i l'he deixat en una altra garrafa fora del celler. No fos cas que intoxiqués la resta de bótes. Només de col·lar-lo la fortor d'agre que deixa anar és espantosa. A veure si almenys es fa un vinagre correcte (que tampoc no és fàcil) o es queda amb vi picat.

Segon, el vi sobrant abans de re-omplir la bóta juntament amb els ferments el vaig embotellar i cellar amb tap de suro. Aquest no és agre, però no és res de l'altre món. És un vi d'un color rosat brillant, un punt carbònic més que res per la seva juventud, amb una olor que et recorda que qualsevol moment es pot agrejar. Res, misèria. Si el vi que tenim dins la bóta no ha evolucionat una mica més, el miquela i Bernat 2009 serà ben pobre.

vull tornar a repassar, pas a pas, el procés que hem fet i detectar errors a partir dels coneixements que ara tinc. Tampoc massa. Però vaig llegint... em vaig informant.

Aviat més noticies

Aprofitant la visita d'un pagès de l'Empordà amic meu molt ficat en la vinya i el vi hem tastat el Miquela i Bernat 2009.

El color és prou maco: transparent, vermell grosella però molt clar, practicament és un vi rosat Maduixa. Molt viu.
Al primer cop de nas no presenta cap olor que doni pistes d'un vi amb cara i ulls. No trobem olors delicats. I movent la copa, i ensumant per segona vegada, ja notem les imperfeccions: olors descompensades de vi jove i alterable. Olors químiques que passen ben aviat per sobre d'algunes olors florals.
En el gust ha guanyat: ja no trobem aquella estringència tan exagerada però tampoc no és res de l'altre món, i fa pensar, més aviat, que qualsevol moment es pot desviar cap a picat o agre.

O sigui, el Miquela i Bernat 2009 no és res de l'altre món, però es pot beure (sempre que no tinguis un compromís).

Hem decidit que es quedarà en bóta fins a finals de febrer i després l'embotellarem. No creiem pas que pugui aguantar un procés de criança i donat els errors detactats per la bibliografia llegida i l'experiència que ens ha donat aquest primer procés pensem que el millor és posar-lo en ampolla i consumir-lo ben aviat. Vull guardar una mostra el màxim de temps abans no se'm faci malbé, per anar observant cap a on evoluciona.

Seguirem informant.

Aquestes freds aniran bé per fer baixar els sòlids de la bóta. Potser fins i tot la trec a fora el carrer per fer-la arribar als 0 graus.
A finals de mes embotellarem el vi.
Tenim les ampolles, tenim els taps de suro, tenim el posa taps (una eina manual senzilla) i tenim les etiquetes que una amiga de Marçà (Priorat), terra de vins, ens ha dissenyat: senzilla i neta. Sense pretensions per un vi que no li pertoquen.
Qui sap si mai els vinaters n'arribaran a aprendre? Contents per el resultat obtingut, conscients dels erros comesos, disposats a tornar-hi i a cometre'n més.

Gràcies a en Vicente pels seus consells i per la bibliografia prestada. Gràcies a la Marta de Marçà per l'etiqueta. Gràcies a en Joan de la Roca per les oracions.
Deixarem reposar les ampolles al racó més fosc del celler i que déu nostre senyor hi faci més que nosaltres. D'aquí un parell de mesos l'obrirem.

Avui s'ha fet l'embotellat del vi.
La temperatura era de 10 graus i un 60% d'humitat.
Afegim el metabisolfit en una proporció de 4g per 100 litres.
La feinada més important ha estat rentar les 80 ampolles. Primer han sigut escaldades a 80 ºC i després rentades amb lleixiu, esvandides, escorregudes i secades al sol.
S'ha intentat un embotellat en calent (escalfant el vi a uns 40ºC al bany maria) però finalment ha quedat desestimat per falta de temps i per considerar que el beuratge obtingut no mereix més atencions que les que hem prestat. Ens apuntem el punt com un error més dins el procés general de vinificació. S'ha trencat una garrafa de vidre centenària.
L'aparell per tapar ens comprimeix molt el tap, massa, de la zona central i el deforma. Així que tenim 80 ampolles tapades per un suro deformat. Fa lleig però esperem que aguanti.
Han quedat, les ampolles, dipositades verticalment al fons del celler i d'aquí una setmana rebran l'etiqueta i la contra etiqueta i les tombarem. Aquesta setmana servirà perquè el tap quedi ben acomodat a l'ampolla abans de tombar per no afegir-li pressions. Després les tombarem per evitar que el tap es ressequi.
Pel maig tindrem el vi a punt.

Nota sensorial abans de l'embotellat:
color vermell viu, intens. Transparent i net.
Olors fresques i amb punts poc agradables, inestables. Gens rodó. Sensació d'agror.
Gust punxat, de vi a mig fer. No cau en agror però recorda l'acidesa.

El millor del vi entra per la vista. Perd molt en l'olfacte i recupera un xic en gust. Molt perdut en post-gust. No pot entrar en cap criteri de valoració per no fer uns mínims.

Però, sobretot, emoció forta i constant.