Barrank.cat

Els bons crítics opinen en fermesa i decisió. Però opinen. I les opinions no cal respectar-les, però n’hi ha de molt bones. Coses que diuen els crítics:

“Tot just donàvem un cop d’ull a les discretes sales de la Sra. Muntadas de Caparà i el Sr. Ferrater, quan una esgarrifança ens ha fet penedir del nostre vell costum d’entrar descoberts a les sales d’art. Resolts, heroics, gosaríem dir – si no teméssim ofendre la pròpia modèstia-, hem penetrat fins a la mateixa sala del Sr. Verdugo Alandi, on una rafegada de vent ens ha materialment omplert d’esquitxos d’aigua –tan real, tan autèntica és la impressió que fan les seves marines desballestades per la tempesta.
Tot just som a l’abril, i no tenim inconvenient a assenyalar l’exposició del Sr. Verdugo Alandi com la més dolenta que haurà vist la llum pública durant l’any mil nou-cents vint-i-set.”

Carles Fages de Climent, El Dia, Terrassa 12-4-1927

Pedrolo hagués pogut ser el Martí i Pol de la narrativa catalana: tenia una oïda tan sorda per la prosa com la tenia el poeta per la poesia, però almenys respecte al poeta el diferenciava una actitud que descriu molt bé Jordi Coca: "Pedrolo molestava per l'amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política, que va ser d'una coherència exemplar, esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s'havia de tolerar, a causa de l'èxit de les seves obres".

Ponç Puigdevall, Els crits d'un míting electoral, El País, dijous 12 de juliol 2007

Una lliçó ben apresa


Amb aquesta crítica publicada a El País el dijous 4 de Gener del 2007 en Ponç Puigdevall va engegar una petita batalla on el mateix autor hi va intervenir dient que als escriptors que parlen de Catalunya i de la independència d’aquesta no se’ls pot atacar d’una manera tan directe. A més l’autor es justificava dient que en Puigdevall el criticava precisament pel tema del llibre, ja que el crític no és independentista i odia el nacionalisme.
Jo estic amb en Puigdevall. Per força. Transcric un fragment de la crítica del llibre Neopàtria de Hèctor Bofill.



A Neopàtria hi ha un moment
en què Bofill
vol minimitzar la
importància de Quim
Monzó i el compara
amb Homer, però ben
poques pàgines després,
una mica fatigat
de tanta pedentaria, de
tanta pompositat, de
tant de discurs apocalíptic,
el lector enyora
la política-ficció segons
Philip Roth a La
conjura contra els Estats
Units i lamenta perdre
el temps llegint una
novel•la senzilla, endolcida
sentimentalment,
que no crea cap mena
de debat intel•lectual, i
que si incita a la
reflexió i al pensament,
és per esbrinar com
algú pot escriure
d’aquesta manera.



Com que he trobat la resposta d'en Bofill la penjo perquè opineu per vosaltres mateixos. A mi, i no tinc cap ganes d'influir a ningú, em fa molt de riure... i crec a més que diu falsedats.



Lluita sense fre contra la normalització del país
Autoodi pur

Com gairebé cada setmana, el crític d'El País Ponç Puigdevall s'ha dedicat a vomitar damunt la literatura catalana i a acarnissar-se contra un del seus autors. Un servidor era molt conscient de la pràctica que aquest personatge exerceix des de fa una dècada, però potser calia que la víctima fos jo mateix i la meva darrera novel·la, Neopàtria, perquè em decidís a parlar-ne.

No sóc tan presumptuós de pensar que si Puigdevall m'insulta està menystenint tota la literatura catalana. Al capdavall, jo i la meva obra no som res més que els darrers injuriats d'una llarga sèrie d'autors humiliats pels seus deliris. Val a dir que comparteixo aquesta condició amb noms tan il·lustres com Àlex Susanna, Ponç Pons o Sebastià Alzamora, entre d'altres, això sense oblidar les maneres vacil·lants i perdonavides amb les quals Puigdevall va tractar un dels nostres representants més internacionals: Albert Sánchez Piñol.

Que ningú no s'enganyi ni llegeixi aquestes paraules com la paranoia d'un autor agreujat. L'actitud de Puigdevall respon a una estratègia concertada i a un afany obstinat de desprestigi i de rebaixament contra tot allò que, escrit en català, tingui un aire d'ambició i d'innovació estètica, una expressió més de la mala llet uraniana i de l'autoodi que senten alguns catalans cap al seu país i cap a la seva cultura. El mateix senyor Puigdevall es va encarregar de treure's la careta quan es va erigir com un dels fundadors de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, i a l'hora d'expressar el seu projecte no dubta a declarar que "aquí colaboramos catalanes de fe hispana" (vegeu la pàgina www.liberalismo.org ). Ens trobem, en definitiva, davant una manifestació d'espanyolisme rampant que, com en altres casos, hem hagut d'empassar-nos com si fos la quinta essència del refinament intel·lectual.

Mentre que a les cultures hegemòniques (això és, les cultures nacionals amb un Estat al darrere) trobem un teixit de complicitats dirigides a elogiar i promoure els seus autors de cara a fomentar el consum intern i la projecció exterior, a Catalunya hem de bregar amb aquesta escòria d'individus selectivament col·locats (no cal dir-ho, en mitjans de comunicació castellans de gran difusió) i ungits d'una immerescuda pàtina de supèrbia, que es dediquen a repartir garrotades a tort i a dret amb la gens dissimulada intenció de transmetre que els autors catalans som uns provincians i uns carrinclons.

El resultat final és que si al públic cada setmana li van venent que la literatura catalana és un desastre, mentre que la literatura castellana és el súmmum de l'excel·lència i de la modernitat (la conclusió a la qual hom arriba si es comparen les mossegades a la jugular de Puigdevall amb la condescendència de suplements com Babelia), no és estrany que el lector desorientat acabi decantant-se per l'última novel·la de Javier Marías o de qualsevol llatinoamericà il·luminat abans d'arriscar-se a comprar una novetat de la seva literatura nacional.

És la suma de petits factors com aquest la que contribueix a explicar per què la proporció de llibres venuts en la nostra llengua és misèrrima en comparació a la dels llibres en castellà (dos de català per vuit de castellà), perquè els sectors suposadament il·lustrats de la nostra societat mostren un desinterès manifest cap als seus autors, o perquè els creadors hem de carregar amb la feixuga presumpció de mediocritat davant el que hauria de ser el nostre públic natural, tot arribant a situacions grotesques i servils com, per exemple, que les novel·les amb més ressò dels darrers anys a casa nostra hagin estat traduccions de textos originàriament escrits en castellà.

Però si la rancúnia de Puigdevall s'estén de forma desmesurada contra els escriptors catalans de tota condició (novells, consolidats i patums), no és estrany que una novel·la política sense embuts com Neopàtria, en la qual plantejo l'escenari d'una guerra oberta entre Euskadi i Espanya amb un grup de catalans que proveeixen d'armes un Govern basc, hagi merescut una de les seves descàrregues més furibundes. Tampoc no em sembla una casualitat que l'ofensiva de Puigdevall s'hagi produït justament cinc dies després de l'atemptat d'ETA (quan la meva novel·la fa mesos que està publicada) circumstància que, malgrat les acusacions del crític, encara fa més versemblant la trama que jo havia imaginat.

Diguem-ho, doncs, clar: a Puigdevall no el mou cap afany de puresa literària sinó un conjunt de complexos i d'amargors que tenen un rerefons polític i nacional, una lluita despietada contra tot el que suposi la nostra normalització cultural. Ignoro quines són les seves obscures motivacions, quins són els seus traumes, però és clar que en un escenari de plenitud com a país no toleraríem que personatges d'aquesta mena tinguessin una influència tan desproporcionada.

Suposo que arribarà el dia en què visquem per fi alliberats d'aquesta crosta d'individus que dediquen les seves vides a erosionar el nostre imaginari i que representen un dels molts tributs que paguem per la nostra dependència.
Hèctor Bofill
Escriptor

CÓMO LO VIMOS por Joaquin Roglan
Tvmania 22 setembre 2007

El liderazgo de los bobos

LOS NUMERITOS POLÍTICOS Y MEDIÁTICOS DE JOEL JOAN SIGUEN DESPRESTIGIANDO A CATALUNYA, A TV3 Y A LOS INDEPENDENTISTAS SERIOS Y DEMOCRÁTICOS

Hace tiempo que lo advertimos textualmente en esta pàgina: “ En Francia les llaman bobos. Es una tribu supermodernilla que calza zapatilla, luce camiseta colorida, se enfunda vaqueros rotos y zurcidos pero caros, se peina lo más raro posible, mira a través de gafa de diseño, se entera de poca cosa y se enamora de haberse conocido. Tendentes al histrionismo, los bobos suelen dedicarse a asuntos que tienen más que ver con la forma que con el fondo y son más artificiosos que una bengala.
Dotados de esa arrogancia que otorga la ignorancia, desprecian a los que saben más de su oficio y lo deconstruyen todo para acabar descubriendo la sopa de ajo. Tras pasar por el diseño, la imagen, el estilismo y la peluquería, llegan a las televisiones...”. Pero como la boberia se contagia y propaga con más facilidad y rapidez que la buena educación y la inteligencia, se veía venir que los bobos serían excelentes líderes en televisión. Y aquí estamos, con Joel Joan presente cada día hasta en las promociones de Tv3, montando sus numeritos políticos, renegando luego de lo que ha dicho, ridiculizando a Catalunya, desprestigiando al independentismo democrático y viviendo de la farsa a costa de los impuestos de todos los catalanes.

Contribuyentes de todas las ideologías están pagando muy caro que lo más sensato que ha hecho ese astro de pocas luces fue crear un grupo teatral que llamó “El Idiota” y después le cambió el nombre para disimular. Gracias a intelectuales de su talla, TV3 sigue perdiendo audiencia y prestigio en Catalunya, donde el programa más visto ya es Escenas de matrimonio. Y no es raro, porque los insultos y groserías entre parejas que no se tragan pero se aguantan recuerdan tanto a los Plats Bruts y a Porca misèria de Joel Joan como a los políticos que le apadrinaron y le colaron en su nómina mediática. Así, resulta intocable para la crítica oficial, que le ríe las gracias con tal de no ingresar en las listas negras del poder y ser acusada de alta traición a la patria televisada. La coartada es que tiene audiencia y muchos seguidores, aunque ya escribió Pio Baroja que “sólo los tontos tienen muchas amistades”. Ahora ya sólo falta que Joel Joan presente hasta un concurso en TV3. Pero es que una vez hubo un bobo que fue a un concurso de bobos y lo perdió per bobo.

Fragment final de la crítica taurina titulada LA RUINA DE SAMUEL d'Antonio Lorca (Madrid), fent referència a la corrida nº 11 de les festes de San Isidro de las Ventas, publicada a El Pais, dilluns 19 de maig del 2008.


El fracaso ganadero tapó la lastimosa tarde de Esplá, que volvió a decir que no está para estos trotes. Fue muy pobre su imagen de torero incapaz ante el encastado, codicioso y nada fácil primer sobrero, que lo desbordó, y con el que se mostró precavido, inseguro y descompuesto. Inhibido durante la lidia del cuarto, estuvo muy por debajo de un toro desclasado que evidenció que los años no pasan en balde. Tiene la inmensa fortuna de contar con el cariño de esta afición, que lo considera santo y seña de la tauromaquia. Un poco exagerado, pero así son las cosas...

Miquel Martí i Pol era el poeta de la multitud privilegiada que s'estalvia el sofriment de la lectura: Miquel Martí i Pol agrada als falsos lectors que creuen en la bondat del gènere humà, que pensen que el ritme vital està constituït per una sèrie de paraules que indueixen al progrés de la moralitat, que s'afanyen a sostenir que el fet de viure no comporta cap registre d'ombra ni cap misèria de l'esperit. En els versos de Miquel Martí i Pol tot és d'una absoluta evidència, les coses són les coses de sempre i els sentiments no tenen cap mena de costat fosc: una taula és una taula i estimar algú que es digui Marta vol dir, exactament, això. Són versos amb una claredat periodística, que emocionen o entusiasmen els lectors gens partidaris de l'art de complicar-se la vida. S'hauria de saber el grau de sinceritat que contenen els seus versos, s'hauria d'esbrinar si la seva privacitat portava a bon port el que els seus versos relaten, i s'hauria d'investigar si hi ha algú que se sàpiga de memòria qualsevol poema de Miquel Martí i Pol. Era més un exemple de dignitat física i moral que no pas un escriptor a imitar, tot i que també va tenir la mala sort de veure -i de llegir- com un estol de poetes de poble el van agafar com un punt digne de seguir.
L'obra de Miquel Martí i Pol mai no em va acabar d'interessar per una sèrie de qüestions relacionades amb el poc malabarisme verbal que utilitzava, però encara em van interessar menys els missatges que transmetia, massa a la vora del concepte carrincló i d'un fals benestar anímic. M'irritava encara més saber que els seus versos malmesos triomfaven a les mans d'una gent que ignora la màgia verbal dels escriptors que són, de debò, un poeta de veritat: els que trasbalsen, incomoden, dificulten la vida quotidiana i traslladen el lector cap al territori de l'ambigüitat verbal i moral. Amb bons sentiments es pot fer bona literatura, però és necessari que hi hagi una ambició estilística que Miquel Martí i Pol,
malauradament, no posseïa.


Ponç Puigdevall El Punt 12/11/03