Barrank.cat

Aquesta setmana han fet la setmana de TV3. Enguany anava de mestres; tal com diuen ells "del 23 al 29 de maig de 2005, “La Setmana de TV3” vol contribuir a recuperar el prestigi social del col·lectiu dels mestres, en concret els de primària i secundària, les edats en què l’individu forma la seva personalitat i la figura del mestre deixa una empremta més duradora."

Reconec que últimament miro poc la tele, i m'he perdut bona part de la programació que em dedicaven molt amablement els de tv3. De seguida em vaig ensumar que els reportatges deurien de ser a l'estil "club de los poetas muertos", el mestre amb MAJÚSCULES, i vaig pensar que millor que no malgastés el meu temps amb ideals impossibles en format miniflim. Vaig creure que millor dediqués el temps al debat del dimecres, però quan vaig saber que el presentava en Cuní, vaig fer-me enrere (millor mirar futbol, i així ho vaig fer). Total, que no he vist res...

Però com a representant del ram de mestres al barranc (hi ha algun altre pedagog per aquí o què?), he pensat encetar el tema per fer un debat paral·lel amb vosaltres.

M'agradaria saber què en penseu vosaltres kulturerus de l'escola i dels mestres. I és que sovint em passa que sento la gent que en parla, dient que els mestres plorem per res, i em venen ganes de posar-lo dins d'una escola durant un mes (a Trinitat Nova, Barcelona, per exemple), perquè vegi el pa que hi donen (en aquest cas el problema no són els nens, sinó els seus pares).

Deixo penjades aquestes quatre ratlles per anar fent boca. Si el debat s'anima espero tenir temps per dedicar-m'hi i xerrar-ne, però no prometo gran cosa ara mateix (als coles estem a final de curs i anem força de cul).

'Mestres'
25/05/05
MANUEL TRALLERO - La Vanguardia
Con motivo de la semana que TV3 dedica a esa elevada rama de la ganadería que es la pedagogía -en palabras del gran Gaziel- La nostra ha tenido la amabilidad de perpetrar un docudrama sobre los enseñantes. Es un género muy querido porque, no en vano, su actual director, el señor Escribano, se creyó que había inventado la sopa de ajo con su serie Hospital. Este repertorio de sueños que nos han mostrado, con pretensiones de reflejar la realidad, son simples estereotipos. La joven maestra de Ripollet, puro estilo Rosa Sensat, impresionada y fotuda cuando manda callar a la clase, "porque lo digo yo" y la clase se calla para su consternación "porque eso es antipedagógico", o la abnegada veterana de Ullastret o la perfecta funcionaria de Cervera. Imágenes tópicas enganchadas una detrás de otra sin el menor viso de credibilidad. Los maestros de Catalunya quedan tan bien retratados como pudieran serlo los negros de Estados Unidos en La cabaña del Tío Tom.
Hay que tener bastante estómago para tratar de la enseñanza en Catalunya y no abordar las clases en barracones -"aulas no convencionales" según la jerga del tripartito-, la escasez presupuestaria, la violencia en las aulas, la catástrofe de la aplicación de la Logse, las bajas por depresión del profesorado, la drogodependencia de algunos alumnos, los problemas derivados de la inmigración -sólo salió un chico negro, Jonathan, en Cervera-, las reducidas plantillas, el fracaso escolar, los embarazos de adolescentes, la proliferación de bandas juveniles, la obesidad infantil, la paulatina pérdida de calidad de la enseñanza pública a favor de la privada… Nada de ello apareció, pero tampoco se vio ni una mala pantalla de televisión ni un simple ordenador. Esta es la escola catalana.Menos mal que en el Telenotícies se explicó como gran éxito que los maestros con más de veinte años de antigüedad, pero menos de 51 años, tras cuatro años cobrando el 80% del sueldo y sin que su número supere a los 400, podrán disfrutar de un año sabático. La realidad siempre supera a la ficción

Hola Gerrrrrrrrtru. Mira, ara és molt tarrrrrrd per explicar res de tot això però et juro que t'en faré cinc cèntims de tot això. Del 1990 al 1995 vai fer de ensenyador a secundària i al final la vaig haver de liar a nivell de teles, radios i vagues generals fins al punt que vaig perillar.....
Etc... ja seré més expansiu. Vaig a dormir. Això no ho puc deixar.

L'altre dia un em deia si anava bé i li vaig contestar que no. I perquè, em va dir. Li vaig contestar que em fotia pal treballar, que es treballava massa, no que no vulgues treballar, però massa no. Tot seguit va dir: tens salut? Això si. No em fa mal res. I va contestar: Doncs pensa que això és el 80% de la teva vida, per no dir més perquè també s'hi ha de fer cabre tot lo altre. Aquí es va acabar la conversa. Tenia raó. I mira que ho se d'aprop això, de molt aprop.

Doncs bé, continuant amb els percentatges m'atreveixo a dir que l'ensenyament, formació, educació o com se li vulgui o pugui dir potser és un 15%. Amb aquest 95% fas funcionar el que queda. I de puta mare que ho fas funcionar. Algú d'aquí creu que aconsegueix aquest 15%?

Vaig arribar a la conclusió, ara fa deu anys, que la millor manera de governar un país és tinguent-lo sempre pendent de formar. Si crees una societat culte, formada, la cagues. La cagues perquè pot amb el que mana. Això políticament no convé ni convindrà mai. Fixeuvos-hi. A més "desenvolupament" més problemes educatius. Perquè?

Quan trenques la guardiola anual dels pressupostos l'has de saber repartir i que no em vinguin amb cuentus xinus de que no hi ha prous calers perquè, per posar un exemple, quan hi era, ja es parlava de que els barracons desapareixerien en un interval de un o dos anys. Qui hi ha darrera els barracons?

Tot i haver deixat aquesta feina sempre hi he tingut una especial atenció perquè és una feina difícil i admirable. Ho vaig deixar perquè l'administració me'ls va acabar. Quan era alumne muntava pollus discrets queixant-me de coses que no em quadraven i quan vaig ser a dins vaig entendre el perquè. Perquès que no vaig superar, ja sigui perquè era massa jove o perquè vaig veure que em convertiria, cap als quaranta, amb un espatllacaigut. I que és un espatllacaigut? És una persona amb les espatlles caigudes. Una persona deixada anar, que les mans estan a l'alçada de les ròtules, els colzes a la pelvis i les espatlles al melic. La cara d'un gris pàl.lid que combina les baixes, els medicaments i les anades i vingudes d'algún país tropical per esbrevar-se.

Hi vaig veure molta gent que no sabia ni que hi fotia allà. Des del químic que l'havien despatxat i s'havia apuntat a llistes perquè el sou és de puta mare i tens dos mesos de vacances fins al paio que els deixava tancats al teller i anava a fer hores a una altre feina fora de l'escola. Que potser pel fet de tenir una titulació et pots apuntar a la feina del sector privat que et dona la gana? Ei, hola, bon dia, vinc a treballar perquè tinc els requisits per fer-ho. No se ni si m'agrada ni si ho faré bé però m'agrada el sou i ningú em qüestiona res.... Per favor. Si vols ser mestre o professor t'ha de sortir de dins de tot. Els nens no són màquines. Els nens no són aspiradores en una cadena de muntatge.

Els problemes de l'ensenyament no estan amb els alumnes, estan més amunt. Els que dicten les directrius. Els mateixos que fan una merda de reportatges per TV3 per tapar les misèries del sistema. D'acord que amb la poca atenció que reben molts nens per culpa de la desestructuració de la família complica l'assuntu. I d'acord que molts pares estan insuportables per culpa de, segurament, altres factors que no funcionen. I d'acord que es confon l'ensenyar amb l'educació i que les responsabilitats s'han delegat totes cap a un sol punt de mira, però ni així perdono l'administració.

Crec que he escrit a salts i bots i això mereixeria una mica més d'atenció. En seguim parlant. Potser és que encara m'enerva.

Com sóc, ostis.
Que valenta que sóc llençant el tema a l’aire. I quan intento ordenar tot el que tinc al cap i que haig de dir no sé pas com posar-me a escriure-ho i ordenar-ho.
També passa que sóc molt jove, tot just he entrat en aquest món i encara necessito temps per rumiar i ordenar allò que veig i visc! em sento verda encara.
Però Trini, deixa’m un parell de dies i m’hi poso.
Paraula de jedi.

Un dia, parlant amb un pare de familia jove li deia "sempre pensut que anem de caps a una IIIguerra mundial" i ell em va contestar que per aixo hi som els pares, per educar el maxim de be als nostres fills.
El temps es valiosisim per fer aquesta tasca, i per tots es sabut, que aquest es escas a la vida d´avui dia. L´altre part d´aquesta tasca educativa la trobem en els mestres i professors. Recordo que quan finalitzava els meus estudis d´Historia, tenia la possibilitat d´apuntar-me a llistes d´ensenyament amb el previ curset ( el CAP), que llavors era gratuit. Vaig passar de fer-lo, primerament perque tenia una altre sortida laboral que m´agradava mes i que es la professio actual que portu:pages.
M´hagues agradat l´ensenyança, pero nomes un parell d´anys perque sincerament no em veia capaç de tenir el temple, paciencia, etc, etc, per educar mes que pas ensenyar. No em va tentar ni el sou ni les vacances que tenen els profes ni res. Era coherent. Tambe veia que amb aquesta merda de curset psico-educo-pedagog, era una ridiculesa per afrontar l´ensenyança. Crec que desde la base ja es començava fatal. I recordut que la munio de companys que s´havien apuntat al curset, em deien que el fes perque l´any vinent costava un collo.
Com tot hi ha d´haver vocacio, i no poso en dubte dels que la deuen tenir, pero tambe existeix molta porqueria a ensenyament, suposo.

Abans de començar, cal dir que tot just treballo a les escoles com a mestra des del novembre del 2004. I de moment només he passat per dues escoles. La primera escola va ser d’educació especial, i la segona on estic ara mateix és un CEIP que està a Trinitat Nova i que no sé perquè carai encara no el consideren un CAEP (Centre d’Atenció Educativa Preferent, invents de noms que fa el departament per dir que un cole necessita més recursos, però mai n’hi ha prous...).
Si considerem que, sigui o no sigui el que han de ser, les escoles d’educació especial solen ser un món a part de les escoles ordinàries (encara que es digui tot el rotllo de que es parteixi d’un currículum únic i no d’un sistema educatiu paral·lel), podria dir que tot just porto tres mesos treballant de mestra.
És això, que només he tret el nas a una escola i és justament una de les escoles que no van ensenyar a TV3: 50% alumnat immigrant (equatorians la majoria), 35% alumnat d’ètnia gitana, 15% alumnat immigrat de l’imperiet espanyol, 0% catalanoparlant. LA LLENGUA. Un dels temes de l’escola, el toco ara?
No. Escriuré a raig. A veure que em surt.

Vaig fer magisteri i una de les coses que em va quedar gravada al cap va ser PARTICIPACIÓ FAMILIAR. A mi què m’expliqueu de la col·laboració de la família?????? Maleïts siguin els catedràtics que parlen de coses que no saben. Com buscar la col·laboració de la família si es concerten entrevistes amb el tutor i els pares no es presenten? Com buscar la participació de la família si hi ha casos de maltractament a cada classe? Com denunciar això si quan avises als Serveis Socials et diuen: “parleu-hi vosaltres amb els pares, aquests casos han augmentat amb l’arribada de la immigració, no donem a l’abast, no val la pena, allà s’educa així, què hi farem!”. Com hem d’esperar que els alumnes estiguin interessats en allò que s’aprèn a l’escola si els pares prefereixen no pagar material, això sí, comprar unes bones bambes nike al nen (et dic més, n’hi ha que tenen beca de material i els pares no fan arribar els pèmpins a l’escola)? Com fer entendre a un nen que allò que ve a fer a l’escola és el 15% de la seva vida (comptant que el 80% és salut i el 5% la resta) si quan plou a la seva mare li fot mandra portar-lo a l’escola (que està a 50 metres de ca seva) i acaba fent campana?

Els primers dies a l’escola cada vegada que se’m dirigia un nen o nena dels més grans (estem parlant de 9 a 12 anys, je), em semblava que m’estaven faltant al respecte constantment. Pensava, culló Gertrudis, aquests nens se t’enfilen! Gertru, aquí tu manes, ànims, només tenen 10 anys, com pot ser???!!! Ja m’hi he acostumat, i no m’ho agafo gens malament, perquè sé que em sabrien dir coses pitjors, ells no se’m dirigeixen amb mala fe, és amb carinyu (una mica xungu, però cert)... són xulins de carrer! i només va fer falta que un dia, a la sortida de l’escola, em quedés a la porta de l’entrada a observar els pares. I ja en vaig tenir prou per entendre-ho tot. Els nens parlen com els seus pares, els seus pares insulten als seus fills per menys de cinc cèntims, i si arriben amb una nota de mal comportament a casa els hi foten un bon gec d’osties i “senyu senyu no me ponga una nota, mi papa me pega, porfa senyu”.

També tinc els meus bons moments, i m’agrada ser-ne, de mestra. Haig de reconèixer que he tingut instants a l’estil club de los poetas muertos quan amb un grupet d’alumnes de primer que no llegien ni escrivien, un dia farta de sentir-los dir que “no sé llegir” quan els deia que llegissin, vam fer plegats un jurament amb les mans de tots juntes com les espases dels tres mosqueters i vam jurar que mai més pronunciarien una cosa semblant. Se’m van negar els ulls, amb aquestes coses sóc molt bleda jo. D’això fa 3 mesos, i ja llegeixen.

La formació dels docents. Soposo que també és molt diferent el professorat d’institut i els mestres de les escoles. Profes d’institut és cert que n’hi ha molts que acaben a la docència perquè no saben què més fotre i el sou no està gens malament. Que hi ha molts profes que estan decepcionats perquè no saben què se n’ha fet d’aquells brillants alumnes de BUP amb ganes d’aprendre. Que tres mesos de CAP no són suficients de formació pedagògica i menys per afrontar la diversitat que hi ha a un institut. De fet, ni els tres anys de magisteri crec que siguin suficients per fer front a l’escola primària, almenys això és el que jo sento... i mira que també en vaig fer dos de psicopedagogia, i encara em sento impotent perquè no sé com fer certes coses, però això ja m’ho portarà l’experiència, confio en això. Tot és tenir-ne ganes. I penso que quan jo vaig acabar COU i selec, quan vaig omplir els paperots per demanar la carrera, vaig fotre el magisteri sense pensar-m’hi gaire. No va ser la primera opció. I vaig estar tres anys preguntant-me contínuament què collons fotia fent magisteri! Però arribaven les pràctiques i ja m’animava. I ara que treballo veig que sí que és lu meu. M’agrada.

Els recursos. Ffffff.... el tripartit està ampliant plantilles, sí. Però això ja fa temps que s’havia de fer. Com sempre, tapant forats. Si les plantilles de les escoles ja s’havien d’augmentar fa anys!!! I si a això sumem l’augment de població escolar... doncs quedem allà mateix. Un forat mal tapat, estem igual.

I sobre això que has dit que no convé formar la societat... no sé. Perquè a altres països sembla ser que funciona millor i això que la societat no se’ls enfili no importa tant? Perquè a Dinamarca i Suècia tot funciona millor? Per què a Europa s’inverteix un 6% del PIB en educació, en canvi a Espanya un 3’2% i a Catalunya...a Catalunya un miserable 2’9% (i quin percentatge d’aquest 2’9 arriba a la pública, uiiiii). No sé no sé, perquè aquest poc interès en l’educació és més evident a les espanyes que a altres països? Òstia, és que amb les intringulis del govern em costa ficar-m’hi, em noto innocent, no sé com mirar-m’ho, per què???

TRINI, i això que dius que la vas haver de liar a teles, radios i vagues generals? Va, explica’m.