Barrank.cat

Anant amb la Petita Dictadora de Tarruella a Arbúcies amb cotxe. Ella en diu el viatge de castell a castell. Bonic.

I diu:

- Papi, hi ha moments que el temps s'hauria d'aturar.
- glups. Quan hi ha bons moments?
- Quan faig coses que no m'agrada fer. Així no el perdria. O com ara que anem amb cotxe i no podem fer res. S'hauria d'aturar el temps i quan arribéssim a Arbúcies que el temps continués.


Això ens va portar a una conversa complexa i profunda sobre les ganes de viure, les obligacions que ens imposem, la llibertat, amb què dediquem el nostre temps, el temps que hem perdut i la ràbia que fa, el mal humor com a pèrdua de temps...

- Doncs... falta molt per arribar i veure la Miquela? - que em talla i no t'enrotllis tant papa home que ja està bé.

L'Ernest, viu com ell sol, es troba amb la Miquela que està ben adormida:

- Aquesta nena és de veritat o és de plàstic?

Veig a l'Oriol, de cinc anys, amb la cara plena de xocolata llepant-se els dits assegut a redós de la tramuntana i li dic:

- Com anem Oriol? Estàs bé?
- Bé no. Estic molt bé.

I transmet una fermesa i una felicitat sana i potent que fa pensar amb uns bons pares.

Hi ha nens petits que parlen com els grans.

Avui, en Juanjo, un nen rialler que per tenir-ne 7 és escanyolit com un de 5, un nen que de cinc dies de cole en ve dos i que encara no llegeix , mentre intentava esbrinar quin dia de la setmana-mes-any érem, m'ha dit feliçment:

"veintidó? que bien, en tres días mi mamá va a cobrar la pensión!"


i aquí una altra criatura, més grandeta, fent un discurs millor que el mateix Obama, tan lloat pel seu do oratori:

A la Clàudia els reis li han portat un xel·lo. De fet li han portat 1/4 de xel·lo que és la mida que ella necessita. Aquest cap de setmana l'ha portat a Arbúcies. N'està molt orgullosa i dissabte va fer 1/4 de concert aprofitant la presència d'una petita audiència.

L'endemà va voler ensenyar el xel·lo a una nena de cinc anys que va conèixer. Jo les vaig seguir a l'habitació on hi havia el xel·lo guardat.

- Saps música? - pregunta la Clàudia a la nena de cinc anys. Aquesta convençudíssima li contesta ràpidament que sí. Es fa un petit silenci i la nena afirma orgullosa: "toco les claus". Tothom queda satisfet per la resposta. La Clàudia treu el xel·lo de la funda i el mostra a la nena. I aquesta pregunta:

- Això és un violí o una guitarra?

La Clàudia em mira amb mig somriure i un aire de superioritat. No diu res, però entenc un: va, nenes petites!

Ric molt (per dintre i amb molt de respecte) quan els meus nens de Ciutat Meridiana em parlen en català. Frases com "me duel el cuell" o "ahir fui a jugar amb el meu prim" se senten tot sovint. Ja és molt que ho intentin, encara que sigui amb prestacions del castellà catalanitzades. Senyal que fan una observació que es repeteix i la generalitzen aplicant-la a arrels que no són catalanes.

Però avui he rigut encara més quan sortint de cole he sentit la conversa d'un nen sudamericà amb la seva mare, li deia "mami, divendres anem d'excursión". I la mamá li responia "no te entiendo mi amor", i així almenys tres vegades seguides.