Barrank.cat

Si alguna cosa m'entusiasma de treballar amb criatures és escoltar-los parlar entre ells, de lluny, o conversar directament amb ells. Diuen coses com:

...dels germans petits...

"En ma casa ha nascut un monstre, i li han posat el nom de ma mare"

"La meva germana xupla mamella, però no es xupla la meua mare...crec"

...de la mort...


"El meu iaio s'ha mort i ara és una estrella"

"Dins de nosaltres viu un fantasma i al morir-ne n'ix un i se'n va al cel"

...de l'alegria i la tristesa"...

"L'alegria és fer rialles"

"La tristesa és quan mir sa tele i fan dibuixos i surt un nin que se'n va sense sa mare"

... de la por i els monstres...

"a mi no em fan por els monstres perquè si en veig un el mat"

"sóc un llop que menja professores"

...jo vull ser...

"jo vull ser la ballarina principal del ballet més campió"

Aixugant-me la baba apunto ocurrencies de la petita dictadora, una rosseta de 4 anys:

Papi- quin número esteu treballant a cole aquesta setmana?

silenci. Gran clavada mirant a l'infinit.

Petita dictadora - Debem treballar el zero, perquè no en treballem cap.


...........................................................................................................

Les coses que vaig apranent me les guardo aquí dins (i es toca el cap). No se si m'hi quebrà tot.

...........................................................................................................

Petita dictadora- Per què no canten Lola?
Papi- Perquè és un altre disc
Petita dictadora- Doncs havien de tornar a ficar-hi Lola

...........................................................................................................

Papi (conduïnt)- Aquesta cançò den Comelade s'ha d'escoltar així (saltets verticals seguint el ritme de la Trompa). I després has d'aixecar els dits per fer córrer la felicitat del moment.

Petita dictadora- Tu el que tens de fer és mirar la carratera.

...........................................................................................................

Els angelets es fan les cases amb les dents dels nens. No saben que hi ha rajols?

...........................................................................................................

Papi- T'agrada anar a l'escola de música?
Petita dictadora- Xi
Papi- Quin instrument t'agradaria tocar?
Petita dictadora- La berra.

Sentir gelosia és un fet repetit, habitual i universal. Desitjar ser "el preferit" i a més en un moment tan egocèntric com són els primers anys de vida, és quasi el que cal sentir. Les rivalitats són necessàries, són inherents al desenvolupament, a l'autoestima, al desig de créixer, de ser volgut, de viure feliç.
Però sentir gelosia no és agradable, vol dir sentir-se sacsejat per sentiments contradictoris. És com una sensació de ràbia i por de ser privat d'allò que més es vol, i aquest sentiment d'usurpació pel rival és difícil de suportar per a qualsevol, i molt més si parlem d'un infant.

Quan tots se'n van de l'habitació, jo li pego a la meva germana. Sempre m'espero per veure-la sola. Però quan plora, em fa pena i li faig petonets.

Avui ma mare ha portat el meu germà de l'hospital i jo he pensat que tant de bo el deixi allà perquè se l'endugui una altra mama.

És veritat que si un nen ha sortit de la panxa de sa mare i té cinc anys ja no hi pot tornar a entrar?

Jo em vull casar amb la meva mare, i el meu pare no em deixa.

El meu germà pot descobrir el que jo penso si no ho dic? és que moltes vegades penso que vull que caigui i es faci sang, i l'aixafi un cotxe, i així jo em quedo amb els seus joguets.

Els bebés es moren?

Al Pau jo li pego, però no el mato com fan els germans del conte de la Flor del lililà.

Jo no tinc gos, però la meva germana és una gossa, perquè menja, crida, pixa i caga com els gossos.

Aquesta esgarrapada me l'he feta jo perquè tenia ràbia de que el meu germà fa coses lletges i ma mare me les culpa a mi. I si li pego em diu: sou germanets, heu d'estimar-vos. I per això, com que no el puc pegar a ell, em pego jo.

Jo sé que el vudú mata. Si li poses a un nino cabells d'una persona, si tu vols, es mor. Encara sort que el meu germà no té cabells.

El meu germà sempre està bé, i jo sempre estic malament.

Estic enrabiada perquè la mare sempre diu coses maques al meu germà, i abans me les deia a mi.

Veure un nen que pateix gelosia és una cosa tan corrent que no ha d'inquietar en excés, si no és que notem un patiment difícil de superar o remuntar. Hi ha una porció de patiment necessari que no es pot ni s'ha d'estalviar a l'infant, perquè això suposaria que no se'l considera capaç de fer-se càrrec de les "seves coses", de les seves emocions.
Només cal escoltar l'infant, observar com fa front al seu conflicte i, sobretot, donar un espai i un temps perquè pugui, si vol, explicitar i posar en paraules els seus sentiments.

El barrank és el meu psicòleg. M’enyoro dels nens, i aquí us taladro un rato amb el tema, i em quedo tan a gust. M’enyoro perquè sento que m’agrada la feina que tinc, que m’agrada el rebombori d’estar amb ells. M’enyoro perquè a l’escola hi passen coses, petits i grans hi aprenem tot parlant, tot compartint alegries i disgustos, tots junts persones i personetes. M’enyoro, i escric coses que diuen els nens i en Carlí respon, i ric mentre ploro, perquè m’enyoro. Però les coses han anat així. Ja arribarà el curs vinent.

I mentre, al Barrank, vaig transcrivint frases sentides i viscudes, o llegides (si us interessa, llegiu Emocions, d’Elisabet Abeyà, M.Carmen Díez i Pitti Gómez), perquè l’enyorança se’m calmi una mica.

Conversa:

- què passaria si un lleopard entraria a tota màquina a ta casa i es menjaria el teu pollastre i després se n’aniria corrent? - va dir l’Andreu.
- Què passaria si un elefant tocara a la teua porta i t’agarrara amb la trompa i et deixara en l’aire? - li va contestar en Guillem.
- Què passaria si un esquelet tocara a la teua porta i et clavara un os? - va seguir en Joel.
- Què passaria si un cavall tocara a la teua porta i et xafaria els ulls? - va dir Ximo
- O et donaria una puntada en tots els testicles! - va afegir l’Iker molt acalorat.
- Què passaria si una serp et mossegara? - va dir Alejandra.
- O si un tigre de Bengala et faria una esgarrapada? - es va preguntar Paquito tancant els ulls.
- O si un centaure et pegara amb una porra i després et posaria un coet i explotaries i quedaries mort? - ma dir Marc.
- Bueno, seria igual, va respondre Andreu - donant-se aires de valent - perquè els que es moren, es converteixen en estrelles i ja està.
- No, es converteixen en àngels - li va discutir Marc.
- A mi m’ho ha dit ma mare! - seguia Andreu.
- I a mi la meva! - insistia Marc.
- Doncs jo el que he vist... - va intentar dir Alejandra.
- Ja, que els enterren, no? - va continuar Andreu.
- Sí.
- Doncs és veritat, però això és després, que surt una mà, els agafa i els llança al cel, i ja es fan estrelles.
- No, àngels. - Marc no volia cedir.
- Doncs si no és el que jo dic, no vinc més a aquest col·legi! - va protestar obertament Andreu molt indignat, amenaçant-los amb la privació de la seva magnífica presència...

Recordo que quan anava a l’escola i era l’hora del pati, si volies jugar a “atrapar”, a “bristi” o a “saltar a corda”, li ho havies de preguntar al nen que manava. Jo era de les nenes “normals-mediocres”, per tant, havia de prenguntar-li a la Rita (sempre manava ella) si podia o no podia jugarm amb ella i tota la seva trepa. Si deia que sí, bé, i si deia que no, doncs havies de jugar amb la resta de nens i nenes mediocres que no eren acceptats, o anar a plorar plegats perquè ens sentíem rarus i no acceptats. Hi havia dies de tot.

La importància del que mana està present en els xiquets de la mateixa manera que ho està en els adults, i és un tema que planteja força interrogants. Per què mana qui mana? qui mana sobre qui? el que mana és imposat o triat per la resta?

Aquí teniu una conversa que "il·lustra" aquesta qüestió:

- jo sóc el que mana.
- No, tu no manes; el que mana és l’alcalde.
- I la policia.
- I el rei.
- Déu mana més que tots.
- Doncs a casa meva no, allà manen el meu pare i la meva mare.
- I què hem de fer per ser dels que manen?
- Doncs res, tenir un fill.
- O fer-se mestra.
- O fer-se policia.
- O millor fer-se reina, o capitana.
- O fer-se president.
- O fer-se Déu!

avui, 23 F, és l'aniversari de la petita dictadora. Va encertar el dia de néixer. L'he anat a buscar a la sortida de l'escola de música. A ella i a les seves dos amigues. Els dijous van juntes. Passem la tarda junts, tots quatre, i sento això:

La petita dictadora agafa una guitarra i els hi diu a les altres dues:

"I ara una cançó: en Pedro, la Heidi, en Copito de Nieve, la taula i el cistell." (Rasca una mica la guitarra destartalada i queda parada pensant. De cop deixa anar:) un moment que m’he ben embolicat i aquest títol no lliga per enlloc".

Al cap de pocs minuts totes tres cantaven una nadala.
...........................................................................................................

- Jo sóc la mare, tu ets la filla
- I jo? - diu la tercera
- Has de ser una veina
- No. Sóc la mare. - diu la tercera
- No ho veus que dues mares no és normal?

...........................................................................................................