Barrank.cat

Ja vaig anunciar fa temps que en Serés es mereixia un post propi. Avui em llau començar-lo.
El 20 de febrer d’aquest any em va caure a les mans la trilogia “De fems i de marbres” que està composta per tres títols, tres llibres, anomenats “Els ventres de la terra”, “L’arbre sense tronc” i “Una llengua de plom”. Els dos primers ja els tinc llegits, el darrer encara no. Serés (Saidí, 1972) ha resultat ser, per mi, un gran descobriment i un plaer immens quan el llegeixo. Serés és diferent. No sóc filòleg i de lingüística entenc quatre teories bàsiques, però us vull dir que en Serés treu partit del nostre idioma i ho fa d’una manera brillant. Les seves novel•les s’estructuren d’una manera molt particular. No pas trencadora, però sí que és diferent. El llenguatge que utilitza està carregat de mots i expressions que havien quedat endarrerides, difícils d’emprar, i reprenen una vitalitat sorprenent. No us vull pas dir que sigui fàcil llegir-lo. Sovint haig de recorre al diccionari. Sovint navego perdut buscant la llum, el perquè d’una determinada informació. Però això és un problema més meu que no pas de l’autor. Les temàtiques es fonamenten amb l’home, però l’home de carn i ossos. Els seus patiments, angúnies, pors, amors i crescudes, etc. Amb què s’hauria de fonamentar si no?
Un home, uns protagonistes que ens expliquen un món.
L’univers literari de Serés s’instal•la sovint en un ambient rural del passat. Almenys la narració hi te l’origen, després pot variar cap a la ciutat. Diguem que resta a mig camí, si és que aquest lloc existeix. Per mi sí, en Serés me’l fa existir: el reconec, el veig. Diria, tímidament, que Serés ens fa de Faulkner català: la realitat és gairebé mítica. Una altra característica que m’agrada és que parla del ruralisme sense caure en aquell punt de sensibleria del “ que bonic que era allò, com estem destruint l’espai verd, etc. “. Mai, el contrari. Serés refà el ruralisme. Ensenya tota la seva cruesa, perquè l’autor és cru i també líric, al mateix temps.
Per acabar un detall: quan llegia “l’arbre sense tronc” quedava clavat en els títols de cada capítol. Uns títols misteriosos, suggerents, però hermètics. Intentava esbrinar cap on em portaria la narració. Sempre m’equivocava. Un cop llegit el capítol, tornava al títol i aquest s’obria i es feia evident. Un petit joc dins el goig de llegir al sr. Serés.


Nota: Serés te publicat un altre llibre “la Força de la gravetat”. També a Quaderns Crema que no ho havia dit. És l’últim, per ara.

Una altra nota: Fa poc vaig estar a una editorial. Quan vàrem acabar la feina vaig preguntar per en Serés. Es veu que l’han fitxat.
- Digueu-li que en sóc un fan.
-L’haig de trucar aviat, ja li diré.
-Viu a Barcelona?
-S’hi va instal•lar per un temps. Em sembla que ara s’està a Olot. Ja li diré i quedeu un dia quan vingui per l’editorial.
-No pateixi, si mai ens hem de trobar ja ens trobarem a mig camí, entre el camp i la ciutat.

He anat perseguint aquest home per la xarxa. M'he trobat xafarderies que un cop penjades he tornat a borrar perquè no crec que ens importin massa. Es poden trobar facilment buscant al google.
Avui m'han confirmat que Serés s'està a Olot i que ja li han passat el recadu que n'estic molt del que fa. M'he convertit en un fan de lo més cutre, vaja. A veure si el Barrank l'estira.

El que trobo recomenable és la seva web personal: Textos i Imatges. Es nota que Serés te una part artítica visual important, també. Un home que ha estudiat Història de l'art... ( i antropologia).

Diumenge passat vaig anar a parar molt a prop del seu poble. Ell és de Saidí (Baix Cinca). El territori em sembla duríssim. L'atmosfera és tristíssima, amb un sol que t'esbardella el cervell. Terrible. Veig, encara més, algunes imatges de les narracions de la Trilogia. És acostar-me cap a la Franja i notar que em vaig perdent clavat en el paisatge. Tot se'm fa pesat, lent. És com si marxés d'aquest present. No reconec res i la tristesa va agafant poder. Em sembla un territori imprescindible. Hi tornaré. Amb precaució però hi tornaré.

La Pàgina web de Francesc Serés

Penjo la crítica que va fer Ponç Puigdevall de "La Força de la gravetat" de Serés. El seu últim llibre publicat i que encaro amb ganes. Ja diré el què, jo també.

Les parts dures de la vida



Ho deia el narrador de L’arbre sense tronc, segona part deDe fems i de marbres, la trilogia amb quèFrancesc Serés (Saidí, 1972) va convertir-se en un dels escriptors més forts, sòlids i ambiciosos del panoramanarratiu d’avui: “l’única cosa que queda de tot plegat és l’esquelet de les parts dures de la vida”. El nucli central del projecte de Serés se centrava en una agosarada i radical investigació d’un dels arguments immortals de la història de la literatura, el conflicte entre els costums del món vell i les tendències del món modern, el xoc entre les fórmules de vida ancestrals i els nous ritus que busquen esborrar-los, però la música constant que s’escoltava al rerefons del text eren les penes, les fatigues i els treballs que els humans havien de dur a terme per sobreviure quotidianament. Ara, en els contes reunits a La força de la gravetat, la perspectiva canvia i el que obté el protagonisme indiscutible no és la lluita pautada pel pas del temps entre el passat i el present, sinó l’heroisme individual de la gent que té un ofici i treballa i observa que les il·lusions particulars no acaben de concordar amb la realitat externa: són contes tristos regits per la incomunicació, pel pessimisme, la por i la sensació de derrota, pels gestos estèrils de l’obediència, per la dificultat que tenen els personatges de construir-se una imatge pròpia útil i coherent. A cada un dels 17 contes de Serés hi ha el so de la nostàlgia i la veu d’una memòria perplexa enfront dels avatars de la vida, però el que adquireix la potència cabdal que alimenta tots els relats és la descripció d’unes formes de treballar uns oficis, com si l’objectiu que origina el llibre fos documentar antropològicament les parts dures del paisatge laboral dins d’una geografia concreta i descrita meticulosament.

Al darrere, però, hi ha la ferma voluntat de transportar la realitat cap al territori de la literatura. L’estratègia que utilitza Serés per esquivar l’excessiva presència de la sordidesa de la realitat i la trampa del costumisme es troba en la reeducació narrativa del reportatge com a gènere: els fils anecdòtics dels arguments són mínims, els personatges a pesar de tenir un nom apareixen com a simples figurants, i la forma del conte aprofita les lleis de la crònica o el documental per transformar l’espai del text en un fragment de vida monòtona i rutinària gràcies a una escriptura rica en troballes poètiques, imatges memorables i ductilitat estilística: “Va ser com, si de sobte, el record s’hagués tornat ficció. La història, desprovista de l’escenari que la fa parlar, perd la càrrega de l’evidència”. I és així com la factura de cada conte de La força de la gravetat sorprèn i sedueix perquè la línia formal que li concedeix Francesc Serés no manté cap contacte amb les previsions que farien suposar el punt de partida: el que es persegueix no és cap mena de clímax argumental ni cap desenrotllament convencional de l’anècdota, sinó que busca instal·lar-se en la creació d’un cop de maça trasbalsador, en el detall, el gest, la mirada o la paraula que encengui alguna espècie de caliu anímic, com si estigués més capficat a emocionar el lector que no pas a narrar-li amb rigor clàssic una història. Els plantejaments i els desenllaços solen ser el·líptics, i el que s’ofereix al lector és simplement un nus que esdevé el nucli d’irradiació de les suggerències, de les tragèdies callades i els drames en veu baixa que experimenten uns personatges que tenen la fràgil aparença d’unes ombres extraviades enmig dels deures i les obligacions de la subsistència. El que interessa a Francesc Serés és la descripció dels mecanismes de les societats laborals, els ritus de cada ofici, les relacions entre la força, el treball i l’espai, la vida domèstica dels treballadors contemplada com una zona gairebé irreal o impossible de concretar. Potser hi haurà qui pensi que La força de la gravetat és un catàleg malaguanyat d’arguments, qui hi observi una confiança forassenyada en la energia dels recursos estilístics, qui hi vegi una abundància poc calculada de motius secundaris, qui es cansi davant de la descripció de tantes dureses de la vida, o qui lamenti el deixatament dels protagonistes, però es fa difícil posar en dubte que Francesc Serés posseeix un món i una mirada particulars i intransferibles que s’edifiquen amb una vocació i un talent d’una energia salvatge. Amb La força de la gravetat no només ha escrit el llibre de la categoria que calia esperar d’ell després de De fems i de marbres —lluny de la frivolitat, de l’esperit de la moda i de la incompetència— sinó que també ha aconseguit escriure un dels reculls de contes més remarcables de les últimes temporades.

Ponç Puigdevall. QUADERN EL PAÍS, dijous 23 de març de 2006

El 6 de novembre del 2006 el sr. Massot publica aquest article sobre F.Serés.

Mapa de una Catalunya real

JOSEP MASSOT
Francesc Serés es autor de una de las obras más ambiciosas de la literatura catalana reciente, la trilogía De fem i de marbres,tres novelas que reúnen piezas de un mosaico cuyo dibujo final se ha mantenido oculto hasta que Serés quiso revelarlo. El mapa de una Catalunya real, las experiencias vividas por gentes comunes que no suelen ser consideradas por la literatura o el periodismo. Pero también es De fem i de marbres un insólito arsenal literario de estilos, miradas, lenguajes y atrevimientos que dan como resultado una estimulante experiencia estética para evocar la memoria de un país oficialmente desconocido. Es la ambición del creador que logra, convocando personajes de un mundo local, una universalidad reconocible por lectores de otras tierras y otros idiomas.

Serés nació en 1972 en Saidí, en la franja de Ponent, una localidad durante años inalterable y ahora transformada por una doble migración. "Había 1.700 habitantes y los únicos que hablaban castellano eran el cura, los guardias civiles, el médico y el maestro, pero no tuve acceso al primer libro en catalán hasta los diez años, por motu propio". Serés pasó su infancia ligada al campo, haciendo las tareas del hijo de un pequeño propietario rural, viviendo la vida de los ciclos de la tierra y del tiempo y la vida de los animales, tan presentes en sus textos, animales que a veces se humanizan, como en el agudo chillido, espeluznantemente humano, que lanza el cerdo en el instante de ser sacrificado.

"Mis padres - dice Serés- tenían claro que de la tierra no podía vivir". Él quiso estudiar bellas artes, pintura, dibujo, escultura, fotografía, y a todas partes iba con su reflex, fotografiando todo lo que le interesaba, trazando mapas de la memoria y congelando imágenes, que después - ya escritor- se convirtieron en material literario. Serés se decantó por la antropología, sin vocación multiculturalista: "Los míos - tiene claro- son los míos". Se sentía último testigo de un mundo en extinción. ¿Para qué irse a islas exóticas cuando aquí mismo se estaba perdiendo una cultura que era la suya? Serés se indigna cuando ve despreciar al payés: "Eso de que con las ayudas comunitarias a una vaca europea podría vivir una familia africana es poner a la gente contra los payeses", protesta. No entró como profesor en la facultad, víctima de una promesa incumplida, y empezó a escribir. Hizo un trabajo sobre Els Hostalets de Balanyà y se dio cuenta de que si no contaba él lo que estaba viviendo, no lo iba a hacer nadie. Así nacieron sus libros Els ventres de la terra (2000). L´arbre sense tronc (2001) y Una llengua de plom (2002), reunidos con el título De fem i de marbres,lo pútrido y la belleza sólida, el ajo entre zafiros de Eliot, materiales que partiendo del excremento pueden alcanzar nobleza. Porque Serés valora, como el payés, el esfuerzo, el orgullo rebelde de los hombres que se niegan a resignarse. El escritor convirtió el problema de su formación en castellano en una ventaja. "Pude leer toda la literatura catalana libre de prejuicios. Leía a Carner, Sagarra, Eugeni d´Ors, Pla o Monzó sin ningún tipo de prejuicios políticos o estéticos y así podía empaparme de sus escritos de forma limpia, transparente, como un regalo". Francesc Serés, que vive desde hace dos años en Olot. evoca la memoria, pero sin nostalgia, ni voluntad de elegía, jugando con la ficción y la no ficción, buscando nuevos lenguajes, pero sin desistir de buscar una proximidad con el lector. Tras la trilogía, escribió los relatos de La força de gravetat,una fuerza de gravedad que en Catalunya parece ser más densa que en otros lugares. En ellos vuelve a dar vida a seres ocultos, como el vigilante que quiere rescatar a una de esas niñas de Can Tunis que se introducen en el puerto para hurgar entre el laberinto de los contenedores en busca de algo que robar y que a veces pierden la vida aplastadas por ellos, pero Serés lo cuenta no como lo haría un documentalista, sino como un amante de la literatura y del mito. Teseo y Ariadna.

També de La Vanguardia

Francesc Serés es un escritor al que no le van los lobbies ni las capillas de intelectuales, la vida oficial de la literatura catalana. Es limpio y escéptico, como el mundo campesino que vivió de pequeño, y cosmopolita y literariamente ambicioso. Tiene como proyecto levantar un mapa de la Catalunya real, el país que - dice- ha quedado eclipsado por las ideologías, el turismo o la manipulación de crear una fotografía publicitaria del Icona. Visiten su web francescseres. net y verán allí en qué trabaja ahora. Treball de camp,con fotos de Alcarràs y Saidí.

.................................................................................................................
Casas en ruina, viejas ropas enmohecidas, muebles desvencijados, latas herrumbrosas... Y La matèria primera,su nueva apuesta. "Parece que en Catalunya hay miedo a mirar y ver cuál es el país de verdad. Es una mirada acobardada. Todo se pretende agradable, estetizado, digno de enseñar, como esas vistas de Catalunya desde el aire, que presentan un país verde y ejemplar. Y no se ve la realidad económica, del trabajo, los efectos de la deslocalización de empresas, el capital humano desaprovechado".

Primer de tot felicitar al meu escriptor de capçalera dels útlims temps (temps?). Al Sr. Francesc Serés se li ha concedit el Premi Nacional de Cultura, secció Literatura per "La Força de la Gravetat". Ell que és un gran escèptic de les institucions del país però que, alhora, un gran defensor de la idea de País. Un home, un escriptor, dels grossos que es creuen la llengua catalana i que la situen dins el panorama cultural internacional. L'escriptor. Gràcies Serés per ser-hi.

Finalment, no ho havia dit, vaig aconseguir posar-me en contacte amb en Serés. Home acollidor, em va convidar a dinar a casa seu, construïnt una batllada magnífica, rica... de poc beure - en Serés no té set - que va produïnt a hores d'ara tot de conseqüències agradables. Home valent i culte, que sap viure, amb la dificultat que suposa viure del que escrius quan no escrius collonades. Potser per això no té set.

Veurem...